Avui encetem el curs polític que ens portarà a la consulta
(o qualsevol de les seves variants) sobre la independència de Catalunya i tots
els partits estan ultimant les campanyes per defensar el Sí o el No (esperem
que ningú surti amb opcions més estranyes, però no m’estranyaria gens). Sobre
el No ja va començar el PSC (curiós que comencés el PSC) a l’Hospitalet,
situant-se malauradament en un bloc al costat del PP i C’s i fins i tot votant
al costat de la xenòfoba PxC al propi ajuntament. Sobre el Sí també en vaig
parlar aquí i continuo estant orgullós que fos ERC i que escollís Nou Barris
per a començar. Però cal anar molt en compte amb quin tipus de campanyes fem per a no perdre vots per culpa del "foc amic".
Anant al gra: trobo una bestiesa la darrera campanya de CIU on
identifica Espanya com una economia subsidiada i a Catalunya com una economia
productiva. I ho considero una bestiesa per diverses raons.
La principal i més important: és mentida! Cal ser molt
rigorosos, aquest procés genera molts dubtes especialment entre les persones
més tèbies pel que fa a la seva adscripció nacional com per a que l’errem en
afirmacions parcials o directament falses. Aquesta afirmació l’he escoltat més
de 100 cops en tertúlies de cafè, al barri, en debats familiars, fins i tot en
gent que no està a favor de la independència però que veu el que veu quan torna
al poble a l’estiu i ho compara amb el que viu durant tot l’any a Catalunya.
Però això no significa que sigui cert i molt menys que s’hagi d’utilitzar en
una campanya que va precisament a convèncer al col·lectiu d’indecisos. Que és
un fet que a Catalunya l’economia és molt més productiva que especulativa,
sobretot si la compares amb la de segons quines comunitats? Segur! Però aquí
també s’especula, aquí també tenim Millets, aquí també tenim corruptes i
sobretot aquí també tenim evasors fiscals. I per suposat allà també existeixen
empreses sòlides i honrades que dediquen part del seu pressupost a R+D+I i que
no viuen pendents del BOE ni dels interessos de les elits econòmiques
mesetàries. Per tant, siguem més rigorosos si volem guanyar.
Després hi ha un tema d’estratègia. Si volem convèncer als
indecisos ... ho farem insultant (o gairebé) o ho farem construint? Ho farem
xiulant l’himne espanyol o explicant que cadascú es pot emocionar amb l’himne
que vulgui però que els catalans en tenim un que ens representa a tots? Ho
farem a través de retrets sobre fets passats o explicant com serà el nou estat
que volem construir? Quan vaig entrar al casal republicà Francesc Layret (ERC
9B) una de les primeres consignes que vaig escoltar d’un militant amb molta
“mili” va ser “Ja som prou contundents amb el fons, potser no cal ser-ne sempre
en les formes”. És a dir, sense renunciar a dir la veritat encara que faci mal,
cal ser amables en les formes, cal encisar a la gent, no pas fer-se l’ofès quan
no opinen com tu i menys menysprear-los o insultar-los fent una línia divisòria
entre “ells” i “nosaltres”, perquè llavors els perdem. I cal recordar que en
democràcia (el millor dels sistemes que hem trobat fins ara) assolir àmplies
majories és la millor forma de canviar les coses, per molta raó que tingui una
minoria (i si no que ens ho diguin als independentistes durant anys i panys!).
No cal trepitjar ulls de poll a cada cantonada, cal ser més hàbils, perquè ens
hi juguem molt.
Potser la diferència més gran entre els que volem
independitzar-nos és que uns són nacionalistes i uns altres no ho som. Fa poc
vaig llegir una frase (perdoneu si és famosa i no sé de qui és) que deia una
cosa similar a: “La diferència entre patriotisme i nacionalisme és que, mentre
el patriotisme enalteix la pròpia nació, el nacionalisme menysprea (o es
considera superior a) les altres nacions veïnes.” Jo no em sento millor que
ningú, jo no vull canviar un estat per un altre al meu passaport per a
continuar igual, jo vull que siguem diferents. Estimar algú no significa automàticament
que hagis d’odiar algú altre, per molt humà que pugui semblar aquest sentiment.
Jo penso viatjar per Espanya (especialment pel nord) quan ens independitzem, continuaré
comprant els seus bons productes, no em molestarà quan guanyin en algun esport si
s’ho mereixen i no ho fan contra nosaltres (aquí és on tinc algun petit reducte
nacionalista, hehehe) i per suposat continuaré parlant en castellà amb aquells
amb qui hi he parlat sempre. Senzillament pel futur de l’estat del benestar del
meu país necessito que s’independitzi d’aquesta rèmora d’estat que és l’espanyol
i perquè crec que és just també per raons històriques i culturals.
Però centrar el debat en que ells són dolents i nosaltres
som bons, no només és mentida sinó que ens allunya d’assolir aquest gran
objectiu. Com sempre, una mica més d’empatia per part de tothom i no estaríem
tant malament.
