Que la independència de Catalunya
sigui una oportunitat d’or per al sector TIC del país és un fet que ja no qüestiona
ningú, ni tant sols els que estan en contra de l’objectiu polític. Segons els
càlculs més acurats que s’han fet s’haurien d’invertir uns 500 milions d’euros
en l’estructura TIC del nou estat català: des de la creació de la seguretat
social, fins la seguretat o el control de fronteres, passant pel DNI català.
Només aquest fet ja situaria a Catalunya en el rànquing de països europeus que
més inverteixen en aquest sector, crearíem un sector tecnològic propi i com que per cada euro invertit hi ha un retorn de 1,63 euros en el PIB el
benefici per la societat seria immediat. Aquest fet, juntament amb la capitalitat del mòbil a Barcelona entre d'altres, faria que grans multinacionals del sector veurien el nostre país com un lloc on instal·lar les seus o subseus de les seves activitats i per tant convertir el sector TIC amb un dels principals sectors estratègics del país els primers anys després de la independència.
Però quines serien les primeres lleis
a fer un cop independents? Hi ha un gran consens en la societat catalana que el
primer que s’ha de fer és garantir la seguretat jurídica d’inversions fetes al
país, una espècie de "es mantenen en vigor totes les lleis vigents fins ara a la Comunitat Autònoma de Catalunya" i canviar només alguna de concreta. Per tant s'haurien de renovar concessions automàticament fins tenir un model propi al cap d’uns mesos o pocs anys. És a dir, les televisions tenen unes concessions que duren fins d'aquí bastant anys i no seria lògic -ni recomanable- tenir una apagada televisiva, però potser se'ls pot renovar transitòriament amb algun condicionant extra com per exemple que hi hagi un mínim d'emissió en català o de producció pròpia a Catalunya. Igualment passaria amb les freqüències de la telefonia mòbil per les que les empreses de telecomunicacions van pagar milers de milions d'euros (en tot cas això s'hauria de negociar amb l'estat com a part dels actius que ens haurien de traspassar) i seria injust canviar les regles a mig partit. Les dues
lleis que s’haurien de fer en l’àmbit TIC serien una Llei de Telecomunicacions on
hi hagués la creació d’un regulador (les competències de les qual s’haurien d’acordar
amb altres sectors, perquè s'hi podrien agrupar les de l'audiovisual o la gestió de l'espectre o ...) tal com fan la resta de països del nostre entorn i com recomana la Unió Europea. La segona
llei seria la de l’espectre radioelèctric, redefinint freqüències i serveis.
En aquest camp, per exemple, es podrien reduir freqüències per a la multitud de canals TDT, adequant-los a un mercat potencial d'uns set milions de clients, i dedicar-les
per a solucions en mobilitat o altres serveis que es creguin oportuns.
Recurrentment surt el debat sobre
la separació de la xarxa de telecomunicacions i els serveis que les companyies
ofereixen a l’usuari final i si aquesta xarxa podria ser pública o continuaria
sent privada. El que queda clar és que si continuem formant part de la UE (i
aquesta sembla ser la voluntat majoritària dels catalans) tot seguirà com fins
ara, per tant debat tancat fins a properes notícies. Tot i que si depengués de mi tindria clar que la solució ideal seria una xarxa pública i neutral per on passessin els serveis de les operadores privades en un marc de competència pura ... però potser ja anem tard.
El que queda clar és que per
fi podrem tenir una actitud més proactiva per evitar l’escletxa digital i
garantir que els serveis avançats arribin arreu del país, garantint un servei
universal efectiu i de qualitat. Crec que en aquest camp seria prioritari lluitar contra la impunitat que té l'operador dominant quan no dóna un servei mínim a persones que tampoc cal que visquin perduts en una muntanya (a vegades només cal una urbanització a l'Àrea Metropolitana de Barcelona o un poble al costat de Reus) o no proporciona una connectivitat avançada a una empresa d'un polígon industrial amb 200 treballadors.
En algun cas els més escèptics amb
el procés plantegen dubtes sobre la continuïtat del servei davant d’una actitud
agressiva per part de l’estat espanyol, però les empreses han deixat clar
sobradament que ells tenen contractes signats amb els ciutadans, altres empreses o
les administracions públiques catalanes i que seguiran donant aquest servei
perquè al final el que volen és tenir clients, i un mercat de set milions de persones amb una capacitat econòmica mitjana respecte la resta de països europeus és irrenunciable per a aquestes multinacionals (algunes amb capital català, no ho oblidem!). Aquesta mateixa és la principal raó per rebatre als que, amb el discurs de la por, diuen que les multinacionals marxarien del país, així com fets recents com l'elecció de BCN per part de la GSMA (que reuneix les 800 companyies de telecomunicacions més importants del món) per a establir la capital mundial del mòbil o que Everis decideixi ampliar la seva presència a la ciutat des d'on es vol internacionalitzar encara més a Europa o tants i tants altres exemples ...
També està a l'imaginari col·lectiu d'aquest sector el somni d'un operador de telecomunicacions de matriu 100% catalana, potser perquè els bascos van assolir-lo amb Euskaltel quan el govern de CIU va preferir tenir la seu de Retevision a Barcelona ... decisió que ja s'ha vist que va ser errònia. De totes maneres aquest operador hauria de seguir la lògica del mercat i no néixer a l'ombra de l'administració, per tant si hi ha gent disposada a invertir diners m'encantaria la idea, però això no depèn de si som independents o no.
I arribem al final sense parlar d'un dels grans motors del desenvolupament TIC des que va néixer el sector que és el militar o el de la seguretat en general ... Però per això caldria que els catalans decidíssim tenir exèrcit propi o fins i tot quin tipus d'exèrcit voldríem tenir, o si optem per alguna espècie de guàrdia nacional o ... Aquest debat s'escapa del món de les TIC, tot això es decidirà quan votem la constitució catalana, només apunto que si finalment acaba passant el sector TIC català encara tindria més oportunitats.
Per tot el que he exposat sembla bastant clar que, com a mínim
en el nostre sector, la independència només portaria elements positius al dia a
dia de les més de 11.000 empreses TIC que tenim al país i per tant al conjunt dels nostres ciutadans.
El que sí que queda clar és que un
cop independents tindrem un codi telefònic internacional propi, diferent al +34
actual, com qualsevol país normal del món. Un canvi que no té perquè afectar a les tarifes dels operadors, que van molt més relacionades amb les xarxes que tenen que amb els límits administratius. Potser és anecdòtic però serà el canvi més visual que veurà la majoria de catalans.
