Buscant la fractura inexistent

Cada cop que s’apropa la data del Referèndum sobre la independència de Catalunya el 9 de Novembre d’enguany els defensors de cadascuna de les posicions van prenent posicions. Els defensors del No (de fet els defensors de la magnífica idea que ‘votar seria antidemocràtic’) estan evolucionant dins el discurs de la por i ja fa un temps que amenacen amb la idea que la societat està fracturada (de fet el que volen dir és que la intentaran fracturar ells), sobretot per dos motius: lingüístics i orígens de la gent.

De fet aquest cap de setmana hi ha dues notícies que m’ajuden a articular la reflexió d’avui. La primera va ser l’exabrupte de dissabte al twitter de l’ex ministre espanyol del PSOE (el del “No llegaremos a los 4 millones de parados) i ex-alcalde socialista de l’Hospitalet de Llobregat en Celestino Corbacho al líder dels republicans amb resposta contundent d’aquest últim:

L’exabrupte venia per aquesta notícia on l’Oriol Junqueras sortia participant en una processó de setmana santa feta per una confraria del seu municipi del que és alcalde i d’aquest article on assegura que el castellà serà oficial en la República Catalana. En Junqueras defensa a l’article que el castellà és l’idioma de molt dels seus amics i conciutadans i que amb ells sovint hi parla en aquesta llengua, que és impensable que amb la independència hagin de canviar de llengua per seguir a casa seva i que no hi ha conflicte lingüístic entre els catalans del  carrer. De fet això que diu l’Oriol és molt similar al que venim defensant els companys d’ERC Nou Barris i no gaire diferent del que defensen la majoria d’independentistes, sobretot dels metropolitans. Però també és cert que hi ha gent a qui li sobta, potser perquè es pensaven que era un discurs més de cara a la galeria o potser perquè no en coneixen molts independentistes de l’Hospitalet, Nou Barris, Pallejà, la Verneda o Ripollet. I en això darrer el partit sí que té certa part de responsabilitat.

Pel que fa als orígens llegeixo avui un article de la gent de “El Pati Descobert” al diari Ara on analitzen l’evolució de la identitat i la sobirania segons l’origen de les persones i els seus pares. Segons dades del CIS fins el 2012 (casualment van deixar de fer aquestes preguntes) el sentiment de catalanitat ha crescut de manera moderada durant els últims anys, però no ha estat un increment focalitzat en un únic grup de la població sinó que ha estat homogeni per a totes les persones independentment de quin sigui el seu origen. Per tant fa insostenible el discurs de la “fractura social” a causa del procés cap a l’estat propi a través de les dades del propi govern espanyol. La gràfica següent és prou contundent:

Per tant la realitat ens demostra novament que no existeix aquesta fractura en la societat catalana, ni la lingüística ni la dels orígens (aquesta darrera la combat amb força i amb èxit notable la gent de Súmate). Encara no han entès que el projecte independentista és inclusiu i gens essencialista. De fet Esquerra Republicana ja fa molt que ens definim com d'esquerres i independentistes i defugim dels termes i actituts nacionalistes. No, no ho som de nacionalistes, i per molt que intentin barrejar els conceptes està clar que són diferents. No volem canviar una bandera per una altra, tot i que en aquest trajecte ens trobem de tot, com no podria ser d'altra manera.

La societat catalana no està fracturada, o diguem-ho d’una altra manera, no estarà més fracturada que quan els independentistes érem clara minoria i acceptàvem les regles democràtiques que ens deien que hi havia una majoria a favor de quedar-nos a Espanya. Però si, com totes les enquestes indiquen, aquesta majoria no existeix i fins i tot s’ha invertit hem de seguir per camins democràtics i com a societat no hem de deixar que ens fracturin, ja sigui continuant a l’estat espanyol, ja sigui assolint la majoria d’edat i administrant-nos nosaltres sols.

Catalunya, un sol poble! Com deia en Paco Candel.

Sobre primàries obertes, militants i aparells dels partits polítics

Aquest cap de setmana hem vist com el PSC de Barcelona feia la primera volta de les primàries per escollir candidat a les municipals de l’any vinent. I hem vist també diverses polèmiques sobre la participació de determinades persones en aquestes eleccions. El fet de ser obertes a la ciutadania ha facilitat la ‘picaresca’ i hi ha hagut gent que no ha votat ni votarà mai aquest partit però que ha volgut votar a les primàries per afavorir un candidat més proper a les seves idees (l’anomenat crossover voting als EUA). Però també sembla que hi ha hagut alguna cosa més que picaresca amb el vot de persones (en aquest cas paquistanesos, però la nacionalitat no és important) que no sabien ben bé què votaven i que estaven organitzats per algú que els hi donava el sobre tancat amb el vot i l’euro que calia pagar. Segons aquesta crònica d'un periodista que em mereix total confiança s’apunta que darrera això podria estar en Josep Maria Sala, però sense entrar qui ho ha fet (difícilment s’obtindran proves d’això) sembla clar que algú de l’aparell del partit s’ha encarregat de donar una empenta a un dels candidats fet que seria molt més greu que el primer apuntat i que entraria en la denominació de tupinada. De fet el mateix candidat afavorit ha demanat que es retirin aquelles meses ... serà per alguna raó. Al twitter en aquell moment vaig fer aquesta piulada: “El problema de q els mateixos portin anys i panys: Fins i tot embruten les idees + renovadores! Q tinguin sort!!!” Doncs ja estem al cap del carrer.

Això de les primàries és un invent molt nordamericà on els partits no tenen tanta importància i el marge que tenen els candidats és alt. Al nostre país és ben bé al revés i no són poques les ocasions que debatent amb diferents companys d’altres partits surt el tema de ‘doncs jo voto a aquest partit per les seves idees, m’és igual el candidat i veig malament això de les primàries’. Però alhora la ciutadania demonitza els ‘aparells’ dels partits i desconfia dels polítics ‘de carrera’ que comencen com a militant base i van tenint càrrecs orgànics i institucionals encadenant anys de dedicació pública. La gent demana més proximitat dels partits a la ciutadania i l’obertura dels seus processos i polítics que hagin tingut prèviament un passat a l’empresa privada. Però si el resultat d’unes primàries obertes és l’espectacle fet aquest darrer cap de setmana ... val la pena? Com trobem l’equilibri entre l’obertura dels partits i el polític professional que sembla més preocupat pel seu proper sou que per defensar la democràcia interna o l’opinió dels militants o ciutadans? Perquè també hi ha la sensació entre molts militants que ells són els que treballen, els que fan les paradetes informatives, els que inverteixen hores i hores del seu temps lliure en reunions amb associacions i entitats per poder canalitzar correctament les seves queixes i suggeriments, els que quan arriben unes eleccions es passen 12 hores fent d’apoderat garantint que la democràcia s’exerceixi correctament ... i després el partit fitxa una persona independent per anar a llistes o arriba una persona sense cap tipus de vinculació i el seu vot val el mateix en les primàries. I llavors se senten molestos.

Doncs sí, encara que no estigui de moda vull defensar aquells militants que li dediquen hores i més hores al partit, al país i a la seva gent, que es formen i aprofundeixen en els debats per tenir la millor posició possible davant un problema que, generalment, no té una fàcil solució i que qualsevol opció que es prengui té una infinitat de derivades que poden fer descarrilar la idea original que semblava ben bona. Vull defensar aquells militants que després d’uns quants anys d’experiència en tot plegat són escollits per representar la ciutadania en alguna institució i que llavors passen a ser ‘polítics professionals’ dels que molts demonitzen però sense els quals deixaríem la política en mans de rics que ja sabem quins interessos defensarien. Sí, els vull defensar. De fet ho escrivia molt millor que jo el Toni Soler aquest diumenge a la contra del diari ARA amb el seu "Elogi del militant". Però també vull defensar unes primàries obertes i sense ingerència dels ‘aparells’ (o males praxis d'algun candidat) on la ciutadania es pugui acostar i decidir lliurement, perquè com més propers siguem a la majoria de la societat millor la representarem. Vull defensar la presència d'independents a les llistes o directament al capdavant d’elles. Però per trobar l’equilibri potser també caldria la màxima implicació de la ciutadania i també una reforma de la llei electoral catalana (pendent de fa més de 30 anys) on es pugui desbloquejar la llista presentada i on hi hagi diputats (o regidors) adscrits a un territori. Cal trobar l’equilibri entre les idees d’un partit polític, l’obertura del mateix o la defensa d’un territori concret.

Com tot a la vida cal un punt mig. Però això que s’escriu ràpid és tant difícil de trobar en tot! Sovint els polítics reben (i en bona part justificadament) per coses que ens passen a tots a diferents entorns. O mai hem tingut un company de feina trepa? O no ens hem barallat dins una AMPA o una associació de veïns per quins projectes cal prioritzar? O mai hem pensat que el cap de la feina ha pres una decisió més orientada als seus interessos personals que als globals de l’empresa? O en la família? O la parella? O ... Per tant màxima exigència amb qui ens representa a tots i gestiona diners públics, però també empatia i màxima implicació per tal que qui estigui temptat de defensar els interessos personals per sobre dels del conjunt tingui poc marge de maniobra. Tots hi sortiríem guanyant!

La combinació de la imatge de tupinada en un procés ben vist per la ciutadania i la defensa en un article del militant d’un partit polític per part d’un gran periodista del país per l’altre m’ha fet escriure el que portava temps donant-li voltes. Finalment i per respondre una pregunta que he deixat a l’aire fa una estona. Sí! Val la pena fer primàries i si són obertes, millor. Però evitem les ingerències dels ‘aparells’ tant com es pugui a la vegada que cuidem als militants que es passen anys treballant per al partit, el país i la seva gent i sense els quals tot això de la democràcia seria encara més difícil de practicar.