La independència, una oportunitat per al sector TIC català

Que la independència de Catalunya sigui una oportunitat d’or per al sector TIC del país és un fet que ja no qüestiona ningú, ni tant sols els que estan en contra de l’objectiu polític. Segons els càlculs més acurats que s’han fet s’haurien d’invertir uns 500 milions d’euros en l’estructura TIC del nou estat català: des de la creació de la seguretat social, fins la seguretat o el control de fronteres, passant pel DNI català. Només aquest fet ja situaria a Catalunya en el rànquing de països europeus que més inverteixen en aquest sector, crearíem un sector tecnològic propi i com que per cada euro invertit hi ha un retorn de 1,63 euros en el PIB el benefici per la societat seria immediat. Aquest fet, juntament amb la capitalitat del mòbil a Barcelona entre d'altres, faria que grans multinacionals del sector veurien el nostre país com un lloc on instal·lar les seus o subseus de les seves activitats i per tant convertir el sector TIC amb un dels principals sectors estratègics del país els primers anys després de la independència.

Però quines serien les primeres lleis a fer un cop independents? Hi ha un gran consens en la societat catalana que el primer que s’ha de fer és garantir la seguretat jurídica d’inversions fetes al país, una espècie de "es mantenen en vigor totes les lleis vigents fins ara a la Comunitat Autònoma de Catalunya" i canviar només alguna de concreta. Per tant s'haurien de renovar concessions automàticament fins tenir un model propi al cap d’uns mesos o pocs anys. És a dir, les televisions tenen unes concessions que duren fins d'aquí bastant anys i no seria lògic -ni recomanable- tenir una apagada televisiva, però potser se'ls pot renovar transitòriament amb algun condicionant extra com per exemple que hi hagi un mínim d'emissió en català o de producció pròpia a Catalunya. Igualment passaria amb les freqüències de la telefonia mòbil per les que les empreses de telecomunicacions van pagar milers de milions d'euros (en tot cas això s'hauria de negociar amb l'estat com a part dels actius que ens haurien de traspassar) i seria injust canviar les regles a mig partit. Les dues lleis que s’haurien de fer en l’àmbit TIC serien una Llei de Telecomunicacions on hi hagués la creació d’un regulador (les competències de les qual s’haurien d’acordar amb altres sectors, perquè s'hi podrien agrupar les de l'audiovisual o la gestió de l'espectre o ...) tal com fan la resta de països del nostre entorn i com recomana la Unió Europea. La segona llei seria la de l’espectre radioelèctric, redefinint freqüències i serveis. En aquest camp, per exemple, es podrien reduir freqüències per a la multitud de canals TDT, adequant-los a un mercat potencial d'uns set milions de clients, i dedicar-les per a solucions en mobilitat o altres serveis que es creguin oportuns.

Recurrentment surt el debat sobre la separació de la xarxa de telecomunicacions i els serveis que les companyies ofereixen a l’usuari final i si aquesta xarxa podria ser pública o continuaria sent privada. El que queda clar és que si continuem formant part de la UE (i aquesta sembla ser la voluntat majoritària dels catalans) tot seguirà com fins ara, per tant debat tancat fins a properes notícies. Tot i que si depengués de mi tindria clar que la solució ideal seria una xarxa pública i neutral per on passessin els serveis de les operadores privades en un marc de competència pura ... però potser ja anem tard.

El que queda clar és que per fi podrem tenir una actitud més proactiva per evitar l’escletxa digital i garantir que els serveis avançats arribin arreu del país, garantint un servei universal efectiu i de qualitat. Crec que en aquest camp seria prioritari lluitar contra la impunitat que té l'operador dominant quan no dóna un servei mínim a persones que tampoc cal que visquin perduts en una muntanya (a vegades només cal una urbanització a l'Àrea Metropolitana de Barcelona o un poble al costat de Reus) o no proporciona una connectivitat avançada a una empresa d'un polígon industrial amb 200 treballadors.

En algun cas els més escèptics amb el procés plantegen dubtes sobre la continuïtat del servei davant d’una actitud agressiva per part de l’estat espanyol, però les empreses han deixat clar sobradament que ells tenen contractes signats amb els ciutadans, altres  empreses o les administracions públiques catalanes i que seguiran donant aquest servei perquè al final el que volen és tenir clients, i un mercat de set milions de persones amb una capacitat econòmica mitjana respecte la resta de països europeus és irrenunciable per a aquestes multinacionals (algunes amb capital català, no ho oblidem!). Aquesta mateixa és la principal raó per rebatre als que, amb el discurs de la por, diuen que les multinacionals marxarien del país, així com fets recents com l'elecció de BCN per part de la GSMA (que reuneix les 800 companyies de telecomunicacions més importants del món) per a establir la capital mundial del mòbil o que Everis decideixi ampliar la seva presència a la ciutat des d'on es vol internacionalitzar encara més a Europa o tants i tants altres exemples ...

També està a l'imaginari col·lectiu d'aquest sector el somni d'un operador de telecomunicacions de matriu 100% catalana, potser perquè els bascos van assolir-lo amb Euskaltel quan el govern de CIU va preferir tenir la seu de Retevision a Barcelona ... decisió que ja s'ha vist que va ser errònia. De totes maneres aquest operador hauria de seguir la lògica del mercat i no néixer a l'ombra de l'administració, per tant si hi ha gent disposada a invertir diners m'encantaria la idea, però això no depèn de si som independents o no.

I arribem al final sense parlar d'un dels grans motors del desenvolupament TIC des que va néixer el sector que és el militar o el de la seguretat en general ... Però per això caldria que els catalans decidíssim tenir exèrcit propi o fins i tot quin tipus d'exèrcit voldríem tenir, o si optem per alguna espècie de guàrdia nacional o ... Aquest debat s'escapa del món de les TIC, tot això es decidirà quan votem la constitució catalana, només apunto que si finalment acaba passant el sector TIC català encara tindria més oportunitats.

Per tot el que he exposat sembla bastant clar que, com a mínim en el nostre sector, la independència només portaria elements positius al dia a dia de les més de 11.000 empreses TIC que tenim al país i per tant al conjunt dels nostres ciutadans.

El que sí que queda clar és que un cop independents tindrem un codi telefònic internacional propi, diferent al +34 actual, com qualsevol país normal del món. Un canvi que no té perquè afectar a les tarifes dels operadors, que van molt més relacionades amb les xarxes que tenen que amb els límits administratius. Potser és anecdòtic però serà el canvi més visual que veurà la majoria de catalans.

Sumar majories i el “foc amic”

Avui encetem el curs polític que ens portarà a la consulta (o qualsevol de les seves variants) sobre la independència de Catalunya i tots els partits estan ultimant les campanyes per defensar el Sí o el No (esperem que ningú surti amb opcions més estranyes, però no m’estranyaria gens). Sobre el No ja va començar el PSC (curiós que comencés el PSC) a l’Hospitalet, situant-se malauradament en un bloc al costat del PP i C’s i fins i tot votant al costat de la xenòfoba PxC al propi ajuntament. Sobre el Sí també en vaig parlar aquí i continuo estant orgullós que fos ERC i que escollís Nou Barris per a començar. Però cal anar molt en compte amb quin tipus de campanyes fem per a no perdre vots per culpa del "foc amic".

Anant al gra: trobo una bestiesa la darrera campanya de CIU on identifica Espanya com una economia subsidiada i a Catalunya com una economia productiva. I ho considero una bestiesa per diverses raons.

La principal i més important: és mentida! Cal ser molt rigorosos, aquest procés genera molts dubtes especialment entre les persones més tèbies pel que fa a la seva adscripció nacional com per a que l’errem en afirmacions parcials o directament falses. Aquesta afirmació l’he escoltat més de 100 cops en tertúlies de cafè, al barri, en debats familiars, fins i tot en gent que no està a favor de la independència però que veu el que veu quan torna al poble a l’estiu i ho compara amb el que viu durant tot l’any a Catalunya. Però això no significa que sigui cert i molt menys que s’hagi d’utilitzar en una campanya que va precisament a convèncer al col·lectiu d’indecisos. Que és un fet que a Catalunya l’economia és molt més productiva que especulativa, sobretot si la compares amb la de segons quines comunitats? Segur! Però aquí també s’especula, aquí també tenim Millets, aquí també tenim corruptes i sobretot aquí també tenim evasors fiscals. I per suposat allà també existeixen empreses sòlides i honrades que dediquen part del seu pressupost a R+D+I i que no viuen pendents del BOE ni dels interessos de les elits econòmiques mesetàries. Per tant, siguem més rigorosos si volem guanyar.

Després hi ha un tema d’estratègia. Si volem convèncer als indecisos ... ho farem insultant (o gairebé) o ho farem construint? Ho farem xiulant l’himne espanyol o explicant que cadascú es pot emocionar amb l’himne que vulgui però que els catalans en tenim un que ens representa a tots? Ho farem a través de retrets sobre fets passats o explicant com serà el nou estat que volem construir? Quan vaig entrar al casal republicà Francesc Layret (ERC 9B) una de les primeres consignes que vaig escoltar d’un militant amb molta “mili” va ser “Ja som prou contundents amb el fons, potser no cal ser-ne sempre en les formes”. És a dir, sense renunciar a dir la veritat encara que faci mal, cal ser amables en les formes, cal encisar a la gent, no pas fer-se l’ofès quan no opinen com tu i menys menysprear-los o insultar-los fent una línia divisòria entre “ells” i “nosaltres”, perquè llavors els perdem. I cal recordar que en democràcia (el millor dels sistemes que hem trobat fins ara) assolir àmplies majories és la millor forma de canviar les coses, per molta raó que tingui una minoria (i si no que ens ho diguin als independentistes durant anys i panys!). No cal trepitjar ulls de poll a cada cantonada, cal ser més hàbils, perquè ens hi juguem molt.

Potser la diferència més gran entre els que volem independitzar-nos és que uns són nacionalistes i uns altres no ho som. Fa poc vaig llegir una frase (perdoneu si és famosa i no sé de qui és) que deia una cosa similar a: “La diferència entre patriotisme i nacionalisme és que, mentre el patriotisme enalteix la pròpia nació, el nacionalisme menysprea (o es considera superior a) les altres nacions veïnes.” Jo no em sento millor que ningú, jo no vull canviar un estat per un altre al meu passaport per a continuar igual, jo vull que siguem diferents. Estimar algú no significa automàticament que hagis d’odiar algú altre, per molt humà que pugui semblar aquest sentiment. Jo penso viatjar per Espanya (especialment pel nord) quan ens independitzem, continuaré comprant els seus bons productes, no em molestarà quan guanyin en algun esport si s’ho mereixen i no ho fan contra nosaltres (aquí és on tinc algun petit reducte nacionalista, hehehe) i per suposat continuaré parlant en castellà amb aquells amb qui hi he parlat sempre. Senzillament pel futur de l’estat del benestar del meu país necessito que s’independitzi d’aquesta rèmora d’estat que és l’espanyol i perquè crec que és just també per raons històriques i culturals.

Però centrar el debat en que ells són dolents i nosaltres som bons, no només és mentida sinó que ens allunya d’assolir aquest gran objectiu. Com sempre, una mica més d’empatia per part de tothom i no estaríem tant malament.

ERC-Barcelona inicia la campanya pel Sí a la independència, resolent dubtes a Nou Barris

Els companys i companyes d’Esquerra Republicana a Barcelona vam iniciar el dissabte 11 de maig la campanya “Barcelona pel SÍ”. L’objectiu és que l’opció independentista guanyi a Barcelona quan se celebri el referèndum d’independència previst pel 2014. La campanya va començar a Nou Barris amb el lema “La independència és la nostra oportunitat” amb un centenar de voluntaris i una desena de parades informatives a 5 barris del Districte: Canyelles, Verdum, Roquetes, Prosperitat i Trinitat Nova. També vam fer un debat al carrer amb els diputats Oriol Amorós i Agnès Russiñol i amb la participació activa de més de 50 persones.

I per què a Nou Barris? Per què a aquests 5 barris? Sovint m’he trobat amb persones que diuen que Nou Barris és territori comanxe per a l’independentisme i que no cal fer campanyes actives allà. Afortunadament, la consulta del 10A va fer obrir els ulls a molts barcelonins (i catalans d’arreu del país), alguns d’ells independentistes de 2 o 3 generacions. Molts d’ells es van adonar que, si bé és cert que a Nou Barris hi ha una tendència més procliu a que guanyi el NO en cas de referèndum d'independència, amb una actitud propera, oberta i gens essencialista podíem convèncer encara a molta més gent dels que ja estem convençuts. Sovint es menysté la importància de l’independentisme al Districte, encara que no siguem majoritaris som una percentatge important de la societat noubarrienca.

Si mirem el mapa extret de l’excel·lent feina del Marc Belzunces podem respondre a les preguntes que he formulat abans. El Marc agafa els resultats de les eleccions catalanes del 2012 fa un càlcul sobre qui votaria Sí i qui No segons les dades del CEO del primer trimestre del 2013 i pinta el resultat del referèndum en un mapa amb una participació igual que a les eleccions catalanes del 2012. En el mapa hi ha tres colors, el vermell serien les Seccions Censals on el NO guanyaria el Referèndum, el blau clar seria on el SÍ guanyaria però per menys del 55% dels vots emesos i el blau fosc seria on es guanyaria per sobre d’aquest 55% (els experts creuen que aquest 55% seria el que s’exigiria per iniciar els tràmits per independitzar-nos, juntament amb una participació alta).

El motiu pel que hem triat aquests cinc barris per començar la campanya és que, juntament amb els tres de la zona nord, són els barris on el No a la independència guanyaria a totes les seccions censals (excepte a una de Trinitat Nova que es podria considerar empat tècnic). És aquí on ens hem de dirigir ara quan encara queden molts mesos per a la consulta i, per tant, tenim el temps necessari per a fer la pedagogia que calgui i resoldre els dubtes que la gent té. I, per suposat, desfer amb arguments la “propaganda del terror” que fan partits com el PP o C’s.

Però cal que Esquerra Republicana hi sigui més present. La majoria dels ciutadans d’aquests barris es defineixen a si mateixos com d’esquerres, voten partits d’esquerra o han deixat de votar partits amb representació parlamentària descontents per la situació actual i per la gestió que en un passat no gaire llunyà han fet aquests partits a les institucions municipals, nacionals o estatals. I és a ells a qui ens hem de dirigir amb especial atenció perquè compartim molts valors com el republicanisme, la justícia social, l’activisme cívic, la defensa dels serveis públics, ... i creiem que amb la independència aquests plantejaments sortirien clarament reforçats. La nostra independència és una independència des de l’esquerra i molt allunyada dels interessos de les classes benestants i dels poders fàctics, una independència feta i pensada per les classes populars i mitjanes que garanteixin l’estat del benestar per als propers anys i que ens permeti acabar amb la corrupció que afecta les actuals institucions i, sovint, els partits majoritaris. Perquè cal fer foc nou, molt millor crear-ne una república catalana des de zero que intentar arreglar l’estat espanyol.

La clau d’aquest plantejament és entendre que el No d’un votant tradicional del PSC o d’ICV-EUiA no té els mateixos arguments que el No d’un votant del PP o C’s. Aquest últim perfil de votant és molt més reaccionari (en general) i centrat en discursos i valors nacionalistes espanyols, fins i tot contraris a que la gent voti per decidir el seu futur, i per tant amb una idea molt particular de la democràcia. S’ha de dividir molt clarament aquest dos tipus de No.

Els companys i companyes que formem ERC Nou Barris fem moltes parades al carrer, entre 1 i 3 al mes a diferents barris del districte, però creiem que amb més mans es pot fer molt més, per això col·laborem activament amb l’ANC del districte i amb altres entitats. Però aquest cop van ser els mateixos companys d’Esquerra d’altres districtes els que ens van cedir el material necessari (carpes, taules, ...) i van aportar un centenar de voluntaris per intentar arribar arreu. Els hi hem de felicitar i agrair. Primer perquè vam poder fer molta més feina de la que haguéssim fet nosaltres sols. I també perquè aquesta jornada va servir per a que alguns companys d’altres Districtes, amb percentatges de vot independentista més gran que el nostre, poguessin prendre el pols directament als veïns i veïnes de Nou Barris, sense filtres, i trencant tòpics que tothom ens hem cregut en algun moment.

Després de l’estiu repetirem l’acció però aquest cop als barris on el blau, on és majoritari l’independentisme, té més presència o fins i tot guanya per golejada (Vilapicina i Can Peguera). Mentrestant seguirem fent la feina de sempre i el mes vinent tornarem a sortir un parell de cops per xerrar amb la gent i desmuntar les mentides que sovint expliquen alguns partits polítics o mitjans de comunicació.

La feina no ens espanta, i l’objectiu s’ho val.

És Nou Barris independentista?

O dit d'una altra manera, guanyaria el SÍ en el referèndum per la independència de Catalunya? Doncs en aquest cas la resposta és clara: NO. Però no a tot arreu del districte aquesta afirmació és tant contundent. Tal com vam veure en aquest post la Renda dels ciutadans de Nou Barris (mitjana per barris) era decisiva en el vot a determinats partits polítics i per tant també cal preveure una evolució similar al resultat del Referèndum.

Ara cal doncs fer una hipòtesi per saber qui votaria que SÍ i qui que NO (i un fet molt important en el que no entraré: qui s'abstindrà o votarà en blanc?). Per ser el màxim de rigorós agafem l'últim baròmetre del Periódico de Catalunya fet per GESOP on veiem que qui optaria pel SÍ és el 82,5% dels votants de CiU, el 94% dels votants d'ERC, el 20% dels votants del PSC, el 50% dels votants d'ICV el 10% dels votants de C's (sic) i el 84% dels votants de les CUP. I votarien que no el 100% del PP, el 12,5% de CiU, el 3% d'ERC, el 75% del PSC, el 35% d'ICV, el 90% de C's i el 16% de les CUP. Aquestes són les dades, arrodoniments i NS/NC a banda. Per tant, i tenint en compte que la realitat del districte és diferent a la mitjana de tot el país, la hipòtesi és la següent: votarien a favor del SÍ el 100% de CiU, ERC i les CUP i un 50% d'ICV; en canvi votarien NO un 100% de PP, PSC, C's i un 50% d'ICV. L'arrodoniment de CiU es compensa, aproximadament, amb el del PSC i el d'ICV principalment. Així doncs tindríem el següent resultat per les darreres eleccions catalanes: 57,3% NO, 33,8% SÍ i 8,9% NS/NC.

Si mirem barri a barri veiem que a cap barri guanyaria el SÍ, tot i que a Vilapicina hi hauria un empat tècnic (només 3,5 punts de diferència):

Tot i que a Vilapicina i a Can Peguera el SÍ aconseguiria superar el 40%, trobem diferents barris on el NO guanyaria amb molta contundència: a Roquetes, Vallbona i Ciutat Meridiana hi hauria més de 40 punts de diferència a favor de quedar-se a Espanya.

Fent l'anàlisi segons la renda tornem a veure que hi ha una relació proporcional entre la Renda Familiar Disponible (RFD) i el vot afirmatiu al referèndum, tot i que en aquest cas amb una dispersió significativa que indica que segurament hi ha altres factors a tenir en compte per a decidir el vot.

 

Si estirem encara més el xiclet d'aquesta hipòtesi podríem veure l'evolució durant els últims anys d'aquest resultat (és agosarat pensar que el 100% dels vots de CiU a principis de segle anirien al SÍ, però per algun lloc s'ha de començar).

Observem que l'evolució és positiva i més si pensem que segurament la hipòtesi és menys certa com més ens allunyem en el temps, per tant no cal descartar un bon resultat al districte en el referèndum del 2014, perquè com més temps passa, més gent hi està convençuda. 

Tot i que és molt arriscat preveure amb tant de temps pel mig el resultat del referèndum si la hipòtesi fos certa i la tendència es mantingués podríem tenir un resultat a Nou Barris d'un 40-60, aproximadament, en contra de la independència. I aquí hi ha dues lectures, la que només mira aquest resultat i veu que el districte no és independentista i els que miren l'evolució i recorden que fa 10, 15 o 20 anys era impensable plantejar una situació tant favorable a la independència en aquest districte. Jo sóc d'aquests segons, sobretot perquè en conec uns quants que porten més de 15 anys treballant al districte per a que aquestes xifres no siguin només un somni. I que vegin que a Roquetes hi hauria uns 1.500 independentistes o que a Prosperitat siguin gairebé 4.000 és el millor regal a tants anys de lluita incansable i el millor estímul per a que, els que no portem tant de temps, seguim en la mateixa línia.

Si mirem per Secció Censal trobem resultats per animar als independentistes, però també uns quants que haurien de preocupar. En el total de les 116 SC en les que es divideix Nou Barris el SÍ només guanyaria en 7 (havent un empat tècnic en 5 més). En canvi hi ha 7 SC on el NO supera el 70%, i fins i tot en una (que correspon a Ciutat Meridiana) la diferència entre el SÍ i el NO és de 61 punts! (17% vs 78%). El motiu de que consideri que són preocupants no és tant pel que pugui suposar aquesta contundència en el resultat global del referèndum (ens demostra que hi ha molta feina a fer) sinó en el fet que si guanyem el Referèndum, tal i com totes les enquestes indiquen, podríem tenir un problema de cohesió social en aquests barris, que és el que precisament no ens podem permetre de cap manera. 

Cal redoblar esforços per explicar a aquests barris (no només a 9B, aquesta realitat es repeteix en un gran nombre de barris de l'Àrea Metropolitana de Barcelona) el que significa i el que no la independència sent molt pedagògics, però sobretot sent molt comprensius. No es tracta d'anar a convèncer-los de que votin SÍ (que també) sinó que vegin que si al final guanya el SÍ ells no han de patir "per res": ningú els expulsarà del país, ningú els farà canviar l'idioma, no perdran cap dret (al revés, en guanyaran uns quants!), no se'ls tractarà com a ciutadans de segona, no han de patir per la pensió (us impressionaria veure l'angoixa amb la que alguns d'aquests avis se'ns han acostat les darreres setmanes per preguntar per aquest fet), ... en definitiva no ho han de veure com un trauma, més enllà del sotrac emocional que els hi suposarà a alguns el fet de "deixar de viure a Espanya", el fet de que Catalunya sigui un país independent.

I per a que això passi el que cal és molt d'esforç i d'empatia, però sobretot cal ser possibilista, pragmàtic. Una de les primeres frases que vaig escoltar al Casal Republicà Francesc Layret de Nou Barris va ser "La Catalunya pura és la major enemiga de la Catalunya lliure". En un primer moment no ho vaig entendre, però ja fa molts anys que la tinc present. La llàstima és que encara n'hi ha molts companys de viatge que no ho veuen o no fan prou per a engruixir el percentatge d'independentistes d'aquest país. Però només és qüestió de temps. Guanyarem!

Té influència el PIB del barri amb els resultats electorals? (II)

Al post anterior vam esbrinar com influïa el PIB del barri en el percentatge de vot de cada formació i vèiem que tenia influència positiva a CiU i a ERC, negativa al PSC i gairebé nul·la a la resta de partits. Però tots sabem que la distribució del PIB a Nou Barris, en comparació a Barcelona, és més aviat modesta, ja que tenim 7 dels 9 barris amb menys PIB de tot Barcelona i el barri més "ric" només arriba al 75% del PIB mig de la ciutat. Aquesta concentració a la part baixa de la gràfica fa que no es puguin extrapolar dades cap al resta de Barcelona.

A continuació veurem un seguit de gràfiques que comparen el percentatge de vot a cada partit, per secció censal, amb el PIB del barri on es troba aquesta secció (no disposo de PIB per secció censal que seria el més adient). Segons els anàlisis que he vist per alguns blocs tothom fa una única recta de regressió i avalua els resultats segons aquesta recta, però si afinem més veurem que a gairebé tots els gràfics hi ha un canvi de tendència al voltant del RFD 100 (a CiU és al voltant del 120 i a ICV no existeix) i per tant he fet un tall allà per comparar l'evolució electoral als barris amb PIB per sota de la mitja barcelonina amb els de PIB per sobre d'aquesta mitja. Comencem amb CiU:

Com podem observar segueix una clara tendència positiva amb un relaxament a partir del RFD 120. Aquesta tendència respon als esquemes clàssics de partit de centre-dreta que no té molta penetració entre les classes populars, però gran entre les classes mitjanes i molt gran entre les classes benestants. La baixada en el pendent en la part dreta de la gràfica pot indicar un cert refredament en el vot degut a que són persones que no han abraçat encara la independència de Catalunya amb el mateix entusiasme que alguns dirigents de la federació (en concret potser aquest és l'efecte que té Unió en els resultats electorals). Aquest conservadorisme propi de les classes altes juga, en aquest cas, en contra del percentatge de vot de la federació, tot i que tampoc passa a tenir una pendent negativa...

El Partit Popular té un comportament una mica més estrany. Es barregen dos perfils de votants, els de classe baixa i els de l'alta. Suposo que a la gent que té més recursos li deu atraure el seu discurs neoliberal i a la gent més humil troba atractiu el discurs nacionalista espanyol. De totes maneres no deixa de sorprendre'm, tot i saber-ho amb antelació. El que queda clar és que no troba bons resultats en la centralitat de la societat barcelonina.

Esquerra Republicana de Catalunya presenta una "corba citroën". Allà on té més penetració és en la classe mitja barcelonina, allà on els barris tenen un RFD d'entre 80 i 110 assoleix uns percentatges superiors al 15%, en canvi als barris més humils i als més benestants no arriba, en alguns casos, al 5%. Aquesta gràfica no l'havia vist mai i sorprèn que amb uns plantejaments econòmics i socials clarament d'esquerres tingui un comportament tant dolent a la part baixa de la gràfica. Segur que també influeix altres elements com poden ser el marc de referència del votant (espanyol o català), la llengua que utilitza habitualment o els pocs referents d'aquests barris que troben entre les cares visibles del partit, però no deixa de ser curiós que a la banda baixa de la gràfica es comporti "com un partit de dretes" i en la part alta es comporti "com un partit d'esquerres". Cal assenyalar, però, que aquesta gràfica és la que assenyala la centralitat política: els extrems potser recelen d'ERC, però al "centre econòmic i social" és on millor es valora el partit.

El PSC presenta una clara pendent negativa, matisada a partir de RFD superiors a 100. És la típica resposta de partit d'esquerres, tot i que si es compara amb anteriors comicis s'ha "enfonsat" a la part del centre, perdent molta part de la classe mitjana que l'ha votat tradicionalment. Aquest fet és preocupant perquè l'allunya del centre polític de la ciutat i el deixa només com a referent de les classes populars (tot i que baixant també molt els % històrics aconseguits). A partir de RFD superiors a 150 té un comportament electoral pràcticament calcat a ERC i ICV, fins i tot amb els mateixos resultats.

ICV és l'únic partit que no té un canvi de tendència a cap nivell de renda. Té una recta amb pendent constant negativa, sent un referent de manual dels resultats d'un partit d'esquerres: màxim percentatge als barris més populars, percentatges mitjos a la zona de la classe mitja i percentatges molt pobres als barris benestants. Tot i això no té un pendent tant pronunciat com podria ser el dels socialistes o altres partits, fet que demostra que el seu electorat és molt ideològic i transversal.

La gràfica de Ciutadans, tot i que es pot preveure, dóna molt que parlar, ja que repeteix l'esquema de la del PP. Tot i que molta gent considera la pujada de C's gràcies a votants provinents del PSC, queda clar que el seu electorat s'assembla més al del PP que al dels socialistes. La classe mitjana troba pocs motius de vot cap a aquest partit, en canvi tant les classes populars com les més benestants responen molt bé als missatges nacionalistes espanyols que llança contínuament el partit de l'Albert Rivera. Tot i que els propis militants el defineixen d'esquerres i la gent el considera de dretes (segons totes les enquestes) al final es veu clarament que els seus votants valoren més el discurs nacionalista (i una part de vot protesta de les classes populars) que les seves propostes econòmiques o socials.

L'últim partit que ha entrat al Parlament ha estat les CUP, amb un discurs i una simbologia nítidament d'esquerres, sobta que tingui una gràfica com la d'ERC, fet que comporta que, novament, allà on millor s'ha rebut el seu discurs és entre les classes mitjanes (i no en les populars). De fet el seu millor resultat (12,8%) el treu en un barri de renda per sobre la mitjana (107). Està clar que en ser un partit independentista li ha restat vot entre els barris populars de la ciutat, amb una sociologia no gaire favorable (i en alguns llocs contrària) a la independència de Catalunya, però cal analitzar bé aquest comportament electoral per evitar tòpics en els discursos d'anàlisi.

Per últim voldria destacar la gràfica de la xenòfoba PxC. Està clar que obté millors resultats allà on hi ha més immigració que correspon als barris més humils, tot i que a partir del RFD 100 obté un estancament conseqüència dels motius ideològics dels votants (molt pocs, afortunadament) amb aquests nivell de renda.

Queda clar que com a resposta a la pregunta que encapçala aquest post només pot ser un SÍ. Tot i que és més interessant veure com influeix, més que respondre si ho fa o no (tots intuíem que la resposta seria afirmativa), ha servit d'excusa per repassar els comportaments electorals dels partits, corroborant tòpics, però també desmentint-ne d'altres molt estesos. Sovint els partits polítics fixen les seves estratègies segons intuïcions o el que expliquen terceres persones i crec que, modestament, caldria analitzar dades com aquestes (i com moltes d'altres) abans de prendre segons quines decisions.

Té influència el PIB del barri amb els resultats electorals? (I)

La resposta sembla òbvia, oi? Doncs aquesta pregunta té diferents respostes segons on poses el focus. Ara mirarem de respondre-la pel que fa al districte de Nou Barris, però en els propers dies veurem respostes diferents pel que fa la ciutat de Barcelona. A continuació hi ha les dades dels resultats electorals de Nou Barris segons el barri. Cada barri té assignat un número a la columna PIB, que de fet és el RFD (Renda Familiar Disponible). Per a que quedi clar, 100 és la mitjana de PIB de tots els barcelonins, 50 és la meitat del PIB i 200 és el doble. Com bé sabem Nou Barris és el districte "més pobre" de la ciutat de Barcelona, tenint com el 61.6% del PIB mig de la ciutat i on cap barri supera el 75%. Doncs bé les dades són les següents:

Així doncs veiem que els barris amb més PIB són Canyelles i Vilapicina i els que menys Can Peguera (molt destacat), Trinitat Nova, Ciutat Meridiana i Vallbona. També veiem que segons els barris els resultats electorals són clarament diferents. CiU i PSC tenen les diferències més grans entre barris, arribant a més de 15 punts percentuals, en canvi el PP o ICV tenen uns resultats més estables. Els "millors" barris per a cada partit polític són els següents, pel PSC és Ciutat Meridiana, pel PP Torre Baró, per CiU Vilapicina, per ICV és Vallbona, per C's és Canyelles, per ERC és Can Peguera i per les CUP també és Vallbona.

Els que coneixem la realitat del districte i els seus barris ja veiem que alguna correlació hi ha, però potser no tota la que ens pensem. La següent gràfica representa el percentatge de vot de cada partit polític segons el PIB del barri (he tret les 3 més petits per afinar més l'anàlisi):

De la gràfica veiem clarament que el PIB del barri té influència sobretot en el PSC i CiU, i en menor mesura amb ERC, però que en canvi no té pràcticament efectes sobre la resta de partits polítics especialment C's i ICV. Tot i que en alguns casos surten unes correlacions molt petites crec que és prou evident que, tot i que no segueixen estrictament una línia recta, hi ha una tendència clara ja sigui amb pendent positiva, negativa o zero. Si fem l'anàlisi per Secció Censal (que és com s'hauria de fer) surt pràcticament el mateix però la gràfica queda més "bruta" en haver una gran quantitat de punts. De totes maneres crec que no són públiques les dades de RFD per secció censal, potser més endavant m'animo a fer alguna cosa amb les Zones de Recerca Petites...

Un cop tenim les dades com les interpretem? Estaria bé un debat públic sobre la qüestió, però llenço unes quantes teories. Pel que fa al PSC la gràfica respon a l'imaginari col·lectiu de partit d'esquerres més votat a les zones més humils, i el mateix (a l'invers) passa per CiU. Però sobta que formacions clarament d'esquerres com ICV i les CUP o formacions clarament de dretes com el PP tinguin una tendència tant plana. O fins i tot que ERC sent un partit clarament d'esquerres tingui millors resultats a barris amb més PIB. Pel que fa a això últim aposto a afirmar que a Nou Barris la gent escull entre dreta o esquerra segons el seu marc de referència (Espanya o Catalunya) i això fa que ERC competeixi electoralment amb CiU i no tant amb el PSC. Pel que fa a ICV no tinc cap explicació raonable i més tenint en compte que no es repeteix si mirem els resultats globals de Barcelona, però això ja ho mirarem en un altre post. I pel que fa al PP i C's, està clar que la gent valora més el seu discurs nacionalista espanyol que les polítiques econòmiques. Per suposat aquest anàlisi resta incomplet sense tenir dades d'immigració, nivell d'estudis, llegua materna i/o habitual, ... però és un primer pas i m'agradaria encetar un debat que promet ser apassionant.

Evolució electoral a Nou Barris

Després de les eleccions del passat 25 de novembre tenim un seguit de dades molt interessants a analitzar pel que fa al nostre districte. Amb aquest post començo un seguit de reflexions per intentar aprofundir el coneixement de tots plegats del que pensa la gent o com a mínim quines diferències tenim respecte la resta de barcelonins o de catalans.

Per a que quedi clar, les comparatives les faré respecte el 2006 per diverses raons, però fonamentalment perquè crec que a les del 2010 va haver molt vot prestat i així hi ha més recorregut. Per començar m'agradaria destacar la constant caiguda del partit hegemònic al districte, el PSC. No para de perdre vots i percentatge des de començament de segle, i ja comença a ser preocupant (per ells) que no trobin com revertir aquesta davallada que explica moltes coses. Però al contrari que hom pensaria a priori la majoria d'aquests votants que perd no van a parar a altres forces d'esquerra (ICV, ERC i les CUP, principalment) sinó cap a un partit de dretes (PP) i un partit autoanomenat antinacionalista (C's), tot i que queda clar que és nacionalista espanyol. Així doncs ha baixat des del 2006 del 37.5% al 22%. Mentre que el PP ha augmentat en el mateix període del 15.3 al 18.5% situant-se per primer cop segona força al districte. Però el principal augment en aquest temps ha estat per Ciutadans que ha passat del 4.5 al 10.6% dels vots a Nou Barris. Des d'aquí l'enhorabona per aquest augment espectacular que no fa més que demostrar que la gent vol un llenguatge polític entenedor i clar. El temps de jugar amb indefinicions i amb ambigüitats ja no es porta i en aquest sentit el PSC, i també CIU, n'ha abusat durant molt de temps. La baixada de CiU en aquestes darreres eleccions crec que té més factors com ara les retallades ideològiques que ha fet (i que es manifesten clarament amb el tancament de les urgències nocturnes al CAP Guineueta), el vot prestat del 2010 i l'actuació des de la regidoria del Districte.

Així doncs els dos principals partits baixen i d'això es beneficien la resta. Si analitzem les dades de la resta de partits d'esquerra veiem com ICV té una lenta però sostinguda pujada, crec que en part d'antics votants socialistes. Li podria sorprendre a més d'un que no siguin la principal alternativa a una persona d'esquerres que visqui a Nou Barris, però és un fet. ERC per la seva banda i deixant de banda el càstig electoral del 2010 afiança el seu electorat i gairebé iguala el seu rècord en unes catalanes (2003), millorant els resultats del 2006 on al conjunt del país van treure els mateixos diputats que a les últimes. Per últim les CUP apareixen en aquestes eleccions com una opció més per als ciutadans de Nou Barris i aconsegueix treure uns bons resultats. La resta de formacions no tenen resultats destacables, ni tant sols la xenòfoba Plataforma per Catalunya (potser en alguna mesa de la zona nord).

Fins aquí els resultats explicats de la forma més objectiva possible. Ja hi haurà temps d'analitzar si Nou Barris ha deixat de ser d'esquerres (com insinua més d'un), o si segueix sent un territori "comanche" per a idees independentistes, o si el nivell de renda influeix a l'hora d'anar a votar i a qui votar. Ja us avanço que hi ha marge a la interpretació, no hi ha res tancat.