Canvi d'etapa, a per nous reptes!

Avui serà el meu últim dia a la feina. Després de 8 anys i 8 mesos dedicats a les telecomunicacions i al municipalisme tanco la paradeta. I tot i que no és de forma voluntària reconec que he complert un cicle i que feia un temps que em motivaven més altres projectes, per tant no marxo amb gairebé cap espina pendent.

Encara recordo com si fos ahir el dia que el Manel em va trucar i em va explicar que coneixia una feina per la que m'apropava molt al perfil. També recordo les següents reunions amb el Jaume i l'Andreu. El cafè amb el Jordi, l'entrevista (més dura del que pensava) amb el David, la trucada per dir-me que si acceptava la feina era meva, els moments de dubte perquè no volia deixar la meva feina de llavors per la que havia apostat mesos enrere, els debats amb la meva dona, ... i finalment, com la vaig encertar de ple quan vaig dir que sí!

No negaré que aquesta feina m'ha aportat molt més del que jo li he retornat, seria injust si no ho digués, desenvolupant-la tant bé com he pogut he aprés molt i he conegut realitats que mai hagués conegut. Per un noi de Nou Barris la família del qual és tota de Barcelona i que en contades ocasions havia sortit de la seva Àrea Metropolitana tenir l'oportunitat d'anar a més de 350 municipis de totes les comarques catalanes i parlar en cadascun d'ells amb diferents responsables municipals i diferents empreses, és un regal. Perquè si la ciència i la tecnologia m'encanten no negaré que el tracte humà m'apassiona, i si això li combines moltes hores al cotxe (a la meva família qui no era taxista era repartidor, d'aquí la fixació per conduir), descobrir racons impensables i desconeguts, assaborir els millors productes de cada comarca a preu de menú diari, ajudar a resoldre problemes reals de la gent corrent d'aquest país, ... difícilment tornaré a tenir una feina com aquesta. I sí, ja tinc morrinya abans de deixar-la, què hi farem.

També recordo com si fos ahir el meu primer dia de feina, els petons i l'abraçada de benvinguda de la Joana, la primera conversa amb l'Eva, el primer esmorzar amb el Xavi, la Laura, el German, l'Àngels, ... recordo com es va endarrerir la meva incorporació per "culpa" de la burocràcia que algun dia algú agilitzarà de veritat en les administracions d'aquest nou país que volem fer. Recordo com vaig aprendre a "fer passadissos" per obtenir la informació necessària per fer la meva feina. Recordo les lliçons de municipalisme del David i el Carles, i les reflexions que em feien (i que ara comparteixo en bona part) sobre que en el fons molt poques persones se'l creuen de veritat, o com a mínim perden aquesta visió quan ostenten altes representacions a la Generalitat o a l'Estat. Recordo com vaig aprendre a estimar allò que els urbanites recalcitrants diuen "fer territori" o "anar a comarques". Recordo alguna bronca memorable ... fins i tot m'han cridat a l'oficina! O_o' Què hi farem, d'aquestes etapes un també aprèn. Trobaré a faltar molt els debats sobre ètica periodística amb el Sàrria, però sobretot els que hem fet sobre bàsquet, els de Badalona ja ho tenen això. I les tertúlies culés davant la cafetera.

Mai podré estar prou agraït a tota la flexibilitat que el Nèstor em va donar quan la vida del meu fill s'escolava entre les meves mans sense poder fer gaire cosa més que seguir al seu costat transmetent-li amor i energia, prenent les millors decisions possibles i envoltant-lo dels millors professionals que vam trobar. Gràcies companys per tot el suport durant aquells mesos tant durs. Gràcies de tot cor.

En aquesta feina he aprés molt, sí, però he intentat donar tot el que he cregut que calia per seguir endavant la tasca d'aquesta institució tant necessària i sovint bastant incompresa pels que prenen decisions. Espero que el meu granet de sorra hagi servit per enfortir-la. I tot i que segurament ja no ens tornarem a creuar, seguiré tenint un bocí del meu cor allà.

I ara què? Doncs ara a seguir amb nous projectes. Per sort no me'n falten, tot i que preferiria que alguns fossin més concrets. Canviaré la carretera pel metro i el bus, això segur, perquè els propers mesos els dedicaré en cos i ànima a Nou Barris i a Barcelona i a enfortir un projecte que encara no sé com vàrem aconseguir tirar endavant amb èxit entre la il·lusió i l'amateurisme de tots els que hi vàrem participar i que per sort cada cop és més madur i, amb l'aportació de tothom, serà imparable. Tenim davant l'oportunitat històrica de fer la Barcelona Republicana que va quedar estroncada ja fa masses dècades. I jo davant aquesta oportunitat vull contribuir tant com pugui, dedicar-li totes les meves hores lliures (que a partir de demà seran moltes més) i treballar allà on els meus companys decideixin que puc aportar més al projecte col·lectiu.

I després? Després ja veurem. El país canvia molt ràpid i fer previsions a mesos vista és un bon entreteniment, però serveix de ben poc. I la vida et dona sorpreses sense demanar-te permís, que això també ho he aprés aquests darrers anys! Ara mateix gaudiré de la màgia del Nadal i els reis mags al costat d'una família que ha patit massa les meves absències els darrers mesos i ves a saber si no les tornarà a patir en un futur no gaire llunyà. Seguiré cosint tot allò que em vagi trobant descosit, encara que sovint sigui difícil. Seguiré empenyent la gran llosa q un dia el Quim i el Lluís van descriure perfectament. I miraré si per fi puc trobar temps i ganes per rebaixar algun quilet :P

Gràcies per la confiança mostrada durant aquests anys a la 'munió' de jefes que he tingut. Gràcies a tots els que heu considerat que aportava prou com per seguir en aquest camí. I gràcies a tots aquells que un cop heu sabut el desenllaç us heu interessat i fins i tot m'heu plantejat alguns reptes, algun d'ells molt interessants, però que deixarem a la nevera durant mig any. Fins aquí arriba aquesta etapa de la meva vida, seguirem treballarem per a que la propera sigui tant bona o millor!

Ah! I bon any nou!!!

És bo ser exigent?

Porto donant voltes al cap a aquesta frase des de l'adolescència. És bo ser exigent? Jo sempre havia pensat que sí, que tot i que és impossible arribar a la perfecció en res sí que havies d'intentar-ho i anar perfeccionant tot el que facis cada cop que ho repeteixes. De petit a casa em deien "tardes el mateix en fer una cosa bé que malament, per tant fes-la bé i la faràs només un cop". Vaig tenir una professora de filosofia que em va marcar molt que no parava de repetir "feu el que feu sigueu conscients que ho esteu fent, si baixeu les escales del metro fixeu-vos en els graons i penseu -Estic baixant les escales del metro-", una mica còmic sí, però s'entén el missatge. Però aviat em vaig trobar que aquesta actitut no era compartida per un gruix important dels meus amics, companys o coneguts i que fins i tot m'allunyava de molts d'ells. Molts trobaven "poc divertida" aquesta actitud. De fet molts que hi combregaven inicialment veien com sent menys autoexigents assolien els 'mateixos' resultats i per tant era fàcil anar-se deixant poc a poc. Llavors ... no és bo ser exigent? Tampoc, però com en tot al final s'ha de trobar l'equilibri entre el 'tantsemenfotisme' de molts i el perfeccionisme histèric d'alguns.

Aquest cap de setmana he llegit dos articles que m'han fet tornar a reflexionar sobre el tema. El primer és un clàssic: la puntualitat. És un article del Manel Cuyàs sobre com li incomoda aquells '10 minuts de cortesia' amb els que qualsevol acte polític o social comença amb retard. Cortesia per qui? Pels que han arribat puntuals i potser han de marxar aviat? El tema de la puntualitat és un drama en la nostra societat. En multitud d'ocasions acostumo a ser el primer en arribar a un lloc, sempre tenia el costum d'arribar 5 minuts abans als llocs (excepte potser al primer compromís del dia en el que sempre apuro fins al darrer minut al llit), fins que em vaig adonar que arribant 5 minuts tard acostumava a ser dels 3 primers en arribar. No passa res si tens cap imprevist, però hi ha autèntics professionals de les excuses sobre el trànsit o el mític metro aturat (en la meva vida se'm deuen haver aturat no més de 10 metros!) o la no menys mítica resposta de "però que venia de 20 minuts? No oi, doncs va comencem i no m'atabalis!"

L'altre article és de l'Eva Piquer i parla de la professionalitat perduda per part d'un gruix important de la gent. L'article sencer el podeu trobar aquí però em permeto de reproduir un paràgraf del mateix que m'ha encantat:

No sé on ni quan vam començar a perdre la professionalitat, però és urgent que ens proposem un retorn a l'excel·lència en tots els àmbits. Excel·lència no vol dir elitisme: qualsevol persona ha d'aspirar a fer de la millor manera allò que se suposa que sap fer. No és incompatible saber riure'ns de nosaltres mateixos i prendre'ns seriosament allò que fem. L'especialista en fils o en cabells ha de cosir o pentinar a consciència, com si li anés la vida. I si no se'n surt, ha d'aprendre a demanar perdó en comptes de relativitzar l'error.

I la clau per mi és exactament aquesta, no és incompatible saber riure'ns de nosaltres mateixos però alhora prendre'ns seriosament allò que fem. I la part més important, reconèixer l'error i demanar perdó en comptes de intentar passar la responsabilitat a la persona més propera que tinguis (que d'això hi ha autèntics professionals també!).

També hi ha altres grups curiosos combinant aquests paràmetres. Els que són molt exigents amb els altres però bastant menys amb ells mateixos (aquests foten molta ràbia eh?), i els que són excel·lents professionals a la feina però en arribar a casa desconnecten del tot i es tornen en uns "petits desastres", com si fer una bona paella, portar al dia les finances familiars o educar bé el teu fill fos menys important que la feina per la que et paguen a l'empresa ... curiosa conclusió oi?

I ser exigent comporta convertir-te en un perfeccionista maniàtic on només hi ha una forma bona de fer les coses? Doncs no, i aquest és l'error que sovint cauen els que "ho volen fer tot bé", perquè no s'adonen que un punt de relativització sí que cal, no només per no aïllar-te del món que et rodeja, sinó per pròpia higiene mental i per humilitat, ja que és impossible que la teva visió de les coses sigui l'única encertada o 'la millor'. Com a icona d'aquest darrer comportament tindríem l'entranyable Sheldon Cooper de la sèrie nord-americana "The Big Bang Theory" que sent un brillant físic té una intel·ligència emocional inferior a una sabata.

Durant la darrera campanya de primàries repetia una frase quan algú es posava més nerviós del compte i començava a preguntar per àmbits o feines amb altres responsables fent que el nerviosisme general creixés (molt humà però molt poc efectiu): "Cenyim-nos cadascú en la seva tasca, excel·lim duent-la a terme i confiem cegament en el company del costat, només així guanyarem" (i també es podria afegir) i quan la tinguem acabada i ben feta mirem si podem ajudar a la resta, però no abans.

Acabant ja aquesta reflexió: és bo ser exigent? Doncs jo crec que sí, però amb matisos. És bo si primer ho ets amb tu mateix i aquesta exigència és sincera. És bo si la combines amb la humilitat necessària de saber que hi ha altres formes de fer les coses tant o més eficients que la teva. És bo sempre que aquell bon mètode que has trobat per fer una tasca no es converteixi en dogma de fe. I sobretot és bo sempre que això no comporti una degradació de les relacions personals que fan de la vida un plaer i no una competició contínua. Vaja que com sempre cal trobar l'equilibri. El camí del mig que descriu la "filosofia budista".

Vivint unes primàries des de dins

Fa una setmana la gent d'ERC BCN celebràvem unes primàries "semi-obertes" per escollir el nostre candidat a cap de llista per les municipals de l'any vinent. El resultat tothom el sap, l'Alfred Bosch es va imposar amb un marge de més de 10 punts sobre l'altre candidat, l'Oriol Amorós (des d'aquí vull reiterar les felicitacions que ja li he transmès personalment sobretot per la seva dedicació i idees durant aquests dies), però avui m'agradaria explicar alguna de les intimitats del procés, o més aviat alguns dels sentiments que m'ha despertat viure aquesta experiència des de dins.

Com molts dels meus companys sabran jo vaig estar des d'un bon inici impulsant la candidatura de l'Alfred Bosch. Una candidatura que creia imprescindible per diferents vessants (renovadora, ambiciosa, connexió amb la ciutadania, coneixement de la ciutat, il·lusionadora, possibilitats reals d'assolir l'alcaldia, amb voluntat d'unir sensibilitats internes, ...) de la que no en sabria destacar una en concret, però que veient-la en global era clarament per la que havia d'apostar i la que, sincerament, convenia al partit. Però avui ja no estic en campanya i no cal que expliqui a ningú perquè crec que una és millor que l'altre o que la de més enllà, això ho hauria d'haver fet fa uns 10 dies però llavors no tenia temps ni de dormir, ni de menjar, ni de veure la família, ni de ... i d'això és del que vull parlar.

Aquestes primàries per mi han significat moltes coses. La primera evident és que he perdut 10 quilos! O_o' L'estrès i esmorzar (no sempre) a les 7 de la tarda fan estralls!!! Però sobretot ha significat poder conèixer molta gent que no coneixia i aprofundir els lligams amb moltes persones amb les que m'unien reunions esporàdiques i converses per les xarxes socials.

Sense entrar en com va néixer aquesta candidatura, ni fer una descripció detallada de com vam arribar fins a divendres passat, sí que voldria explicar que m'ha passat pel cap aquest darrer any, com quan tenia clar qui havia de ser el candidat però no tenia clar com arribar a ell, ni si ell ja s'ho estava plantejant, ni quins companys estaven pensant com jo, ni tant sols si jo era la persona adient per explorar tot això ... I en aquests dubtes va arribar una conversa tangencial en un cotxe tornant d'una de les terres que més m'estimo on va aparèixer l'espurna que va encendre la flama. I després d'això va arribar un cafè, i després un altre i resulta que ja érem 4 els que pensàvem igual. I aquests 4 ens vam convertir en 5, però com que la vida no sempre avança en línia recta vam tornar a ser 4, fins que vam aconseguir ser 7 i després 12, però ja representàvem un centenar i ... i llavors els dubtes i gairebé ho deixo córrer, però de cop una conversa telefònica i apareix una escletxa i quan s'obra una escletxa cal anar a per totes i llavors sí, de cop i volta un procés que havíem començat amb molts dubtes es va expandir i va començar a entrar en ell gent amb la que mai havia tingut cap vincle i de la que sovint dubtava per aquests mateix desconeixement. I sí, veníem de molts llocs diferents, alguns de nosaltres ens havíem enfrontat en altres moments (ja per sort superats), de fet alguns encara no tenien una relació fluida, però la il·lusió s'encomana i fa que t'oblidis del passat per centrar-te en el futur, fa que oblidis tot allò que et separava i et centris en allò que t'uneix i fa que poc a poc un grup de gent heterogeni, sense cap vinculació prèvia ni confiances personals profundes es converteixi en un equip potent i organitzat capaç d'afrontar unes primàries amb garanties tot i que davant teníem un equip més rodat i amb molt del coneixement acumulat els darrers anys a l'Ajuntament. 

I sí, els candidats eren (són) molt bons, però l'equip és imprescindible. I si d'alguna cosa em sento especialment orgullós d'aquesta experiència és de l'equip de persones amb les que he treballat els darrers mesos. Gent com el Josuè, com l'Eva i el Robert, amb els que va començar tot i sense els quals difícilment haguéssim arribat al final (com a mínim jo). Gent com el Jordi, la Núria, el Xavi, l'Oriol, l'Albert, l'Empar o el Gerard que en algun moment van decidir sumar-se a l'aventura. Gent com el Josep, el Pepe, el Francesc, la Marta, els Jordis, l'Ester, els Quims, l'Àlex, la Montse, la Carme, el Carles, la Pilar, l'Anna, més Joseps, el Ricard, el Sergi, els Joans, el Maties, el Guillem, el David, l'Andreu, el Miquel, el Pep, la Laura, el Lluís, l'Albert, ... i tants i tants altres amb els que hem establert un bon rotllo especial que ha permès arribar fins on hem arribat.

Però unes primàries també tenen parts més fosques, com quan descobreixes segons quines converses interessades, et crides amb un company per decisions que encara ara em costen de pair, o la tensió fa que la relació amb persones de l'altra candidatura (mai he entès les persones que no saben separar el que és la relació personal de tota la resta) baixi a nivells impensables fa només unes setmanes. Però si alguna cosa no m'ha agradat gens d'aquesta experiència és que per l'excessiva dedicació a aquest projecte he deixat de compartir amb la meva família moments que no tornaran. Especialment amb la meva dona i el nano petit. Saber que el deixes un dimarts a les 9 a l'escola bressol i que no et tronarà a veure fins el dijous quan es desperti fa menys màgic tot plegat. Haver de dir-li a la teva dona 3 tardes seguides: "Ho sento però ha sorgit un pollo i al final no vinc ni a sopar" fa que et plantegis si tot val la pena. Estar en una celebració familiar i rebre 3 trucades i 100 Whatsapps que t'aïllen d'ells et fa sentir el tio més egoista del planeta. I no, no vull tornar a passar pel mateix (sabent com d'inconsistent és aquesta afirmació, perquè la vida no sempre et porta pels camins agradables), ningú hauria de passar per això, però jo no sé fer les coses sense passió, i quan m'apassiono difícilment sóc just amb els que més m'estimo. Sí, ho tinc clar, no vull tornar a dedicar-me 80 hores a la setmana a un projecte, dubto que cap projecte valgui la pena. No tant per al projecte en sí, sinó perquè la família no s'ho mereix. Espero recordar aquest sentiment en futures ocasions i saber-ho gestionar millor. Des d'aquí un agraïment Verònica per tot el que has hagut de passar aquests mesos, perdona'm per no haver sabut gestionar millor el meu temps. Sense tu al meu costat no hauria pogut fer ni la meitat del que he fet. Gràcies!

M'ha sortit un post massa personal per ser un bloc polític, ho sé. Però mai hauríem d'oblidar que els "polítics" són persones i que també cal gestionar aquesta part. I que la política són emocions, i no només gestió i coneixement, i aquesta part també cal no oblidar-la mai.

La veritat és que ha estat una experiència inoblidable i anècdotes hi ha per escriure un llibre, però com ja he dit si alguna cosa em quedo és el clima que hem estat capaços de generar entre tots. Gràcies a tots i a cadascun dels que hem compartit aquest camí plegats, segur que seguirem remant per assolir noves fites i més importants. Com dèiem en campanya, per canviar Barcelona primer havíem de canviar nosaltres mateixos, i jo crec que una mica canviats sí que estem, ara caldrà canviar la ciutat i fer que la gent estigui al centre de totes les decisions i que siguem reconeguts internacionalment per la justícia social i per l'ambició nacional. Som la capital de Catalunya, la futura capital de la República Catalana i això els barcelonins i barcelonines ho hem de notar: una ciutat que es posi a disposició de fer la vida de la seva gent més fàcil i més justa. I crec sincerament que amb l'Alfred Bosch de cap de llista per ERC tot això és menys difícil d'assolir.

Buscant la fractura inexistent

Cada cop que s’apropa la data del Referèndum sobre la independència de Catalunya el 9 de Novembre d’enguany els defensors de cadascuna de les posicions van prenent posicions. Els defensors del No (de fet els defensors de la magnífica idea que ‘votar seria antidemocràtic’) estan evolucionant dins el discurs de la por i ja fa un temps que amenacen amb la idea que la societat està fracturada (de fet el que volen dir és que la intentaran fracturar ells), sobretot per dos motius: lingüístics i orígens de la gent.

De fet aquest cap de setmana hi ha dues notícies que m’ajuden a articular la reflexió d’avui. La primera va ser l’exabrupte de dissabte al twitter de l’ex ministre espanyol del PSOE (el del “No llegaremos a los 4 millones de parados) i ex-alcalde socialista de l’Hospitalet de Llobregat en Celestino Corbacho al líder dels republicans amb resposta contundent d’aquest últim:

L’exabrupte venia per aquesta notícia on l’Oriol Junqueras sortia participant en una processó de setmana santa feta per una confraria del seu municipi del que és alcalde i d’aquest article on assegura que el castellà serà oficial en la República Catalana. En Junqueras defensa a l’article que el castellà és l’idioma de molt dels seus amics i conciutadans i que amb ells sovint hi parla en aquesta llengua, que és impensable que amb la independència hagin de canviar de llengua per seguir a casa seva i que no hi ha conflicte lingüístic entre els catalans del  carrer. De fet això que diu l’Oriol és molt similar al que venim defensant els companys d’ERC Nou Barris i no gaire diferent del que defensen la majoria d’independentistes, sobretot dels metropolitans. Però també és cert que hi ha gent a qui li sobta, potser perquè es pensaven que era un discurs més de cara a la galeria o potser perquè no en coneixen molts independentistes de l’Hospitalet, Nou Barris, Pallejà, la Verneda o Ripollet. I en això darrer el partit sí que té certa part de responsabilitat.

Pel que fa als orígens llegeixo avui un article de la gent de “El Pati Descobert” al diari Ara on analitzen l’evolució de la identitat i la sobirania segons l’origen de les persones i els seus pares. Segons dades del CIS fins el 2012 (casualment van deixar de fer aquestes preguntes) el sentiment de catalanitat ha crescut de manera moderada durant els últims anys, però no ha estat un increment focalitzat en un únic grup de la població sinó que ha estat homogeni per a totes les persones independentment de quin sigui el seu origen. Per tant fa insostenible el discurs de la “fractura social” a causa del procés cap a l’estat propi a través de les dades del propi govern espanyol. La gràfica següent és prou contundent:

Per tant la realitat ens demostra novament que no existeix aquesta fractura en la societat catalana, ni la lingüística ni la dels orígens (aquesta darrera la combat amb força i amb èxit notable la gent de Súmate). Encara no han entès que el projecte independentista és inclusiu i gens essencialista. De fet Esquerra Republicana ja fa molt que ens definim com d'esquerres i independentistes i defugim dels termes i actituts nacionalistes. No, no ho som de nacionalistes, i per molt que intentin barrejar els conceptes està clar que són diferents. No volem canviar una bandera per una altra, tot i que en aquest trajecte ens trobem de tot, com no podria ser d'altra manera.

La societat catalana no està fracturada, o diguem-ho d’una altra manera, no estarà més fracturada que quan els independentistes érem clara minoria i acceptàvem les regles democràtiques que ens deien que hi havia una majoria a favor de quedar-nos a Espanya. Però si, com totes les enquestes indiquen, aquesta majoria no existeix i fins i tot s’ha invertit hem de seguir per camins democràtics i com a societat no hem de deixar que ens fracturin, ja sigui continuant a l’estat espanyol, ja sigui assolint la majoria d’edat i administrant-nos nosaltres sols.

Catalunya, un sol poble! Com deia en Paco Candel.

Sobre primàries obertes, militants i aparells dels partits polítics

Aquest cap de setmana hem vist com el PSC de Barcelona feia la primera volta de les primàries per escollir candidat a les municipals de l’any vinent. I hem vist també diverses polèmiques sobre la participació de determinades persones en aquestes eleccions. El fet de ser obertes a la ciutadania ha facilitat la ‘picaresca’ i hi ha hagut gent que no ha votat ni votarà mai aquest partit però que ha volgut votar a les primàries per afavorir un candidat més proper a les seves idees (l’anomenat crossover voting als EUA). Però també sembla que hi ha hagut alguna cosa més que picaresca amb el vot de persones (en aquest cas paquistanesos, però la nacionalitat no és important) que no sabien ben bé què votaven i que estaven organitzats per algú que els hi donava el sobre tancat amb el vot i l’euro que calia pagar. Segons aquesta crònica d'un periodista que em mereix total confiança s’apunta que darrera això podria estar en Josep Maria Sala, però sense entrar qui ho ha fet (difícilment s’obtindran proves d’això) sembla clar que algú de l’aparell del partit s’ha encarregat de donar una empenta a un dels candidats fet que seria molt més greu que el primer apuntat i que entraria en la denominació de tupinada. De fet el mateix candidat afavorit ha demanat que es retirin aquelles meses ... serà per alguna raó. Al twitter en aquell moment vaig fer aquesta piulada: “El problema de q els mateixos portin anys i panys: Fins i tot embruten les idees + renovadores! Q tinguin sort!!!” Doncs ja estem al cap del carrer.

Això de les primàries és un invent molt nordamericà on els partits no tenen tanta importància i el marge que tenen els candidats és alt. Al nostre país és ben bé al revés i no són poques les ocasions que debatent amb diferents companys d’altres partits surt el tema de ‘doncs jo voto a aquest partit per les seves idees, m’és igual el candidat i veig malament això de les primàries’. Però alhora la ciutadania demonitza els ‘aparells’ dels partits i desconfia dels polítics ‘de carrera’ que comencen com a militant base i van tenint càrrecs orgànics i institucionals encadenant anys de dedicació pública. La gent demana més proximitat dels partits a la ciutadania i l’obertura dels seus processos i polítics que hagin tingut prèviament un passat a l’empresa privada. Però si el resultat d’unes primàries obertes és l’espectacle fet aquest darrer cap de setmana ... val la pena? Com trobem l’equilibri entre l’obertura dels partits i el polític professional que sembla més preocupat pel seu proper sou que per defensar la democràcia interna o l’opinió dels militants o ciutadans? Perquè també hi ha la sensació entre molts militants que ells són els que treballen, els que fan les paradetes informatives, els que inverteixen hores i hores del seu temps lliure en reunions amb associacions i entitats per poder canalitzar correctament les seves queixes i suggeriments, els que quan arriben unes eleccions es passen 12 hores fent d’apoderat garantint que la democràcia s’exerceixi correctament ... i després el partit fitxa una persona independent per anar a llistes o arriba una persona sense cap tipus de vinculació i el seu vot val el mateix en les primàries. I llavors se senten molestos.

Doncs sí, encara que no estigui de moda vull defensar aquells militants que li dediquen hores i més hores al partit, al país i a la seva gent, que es formen i aprofundeixen en els debats per tenir la millor posició possible davant un problema que, generalment, no té una fàcil solució i que qualsevol opció que es prengui té una infinitat de derivades que poden fer descarrilar la idea original que semblava ben bona. Vull defensar aquells militants que després d’uns quants anys d’experiència en tot plegat són escollits per representar la ciutadania en alguna institució i que llavors passen a ser ‘polítics professionals’ dels que molts demonitzen però sense els quals deixaríem la política en mans de rics que ja sabem quins interessos defensarien. Sí, els vull defensar. De fet ho escrivia molt millor que jo el Toni Soler aquest diumenge a la contra del diari ARA amb el seu "Elogi del militant". Però també vull defensar unes primàries obertes i sense ingerència dels ‘aparells’ (o males praxis d'algun candidat) on la ciutadania es pugui acostar i decidir lliurement, perquè com més propers siguem a la majoria de la societat millor la representarem. Vull defensar la presència d'independents a les llistes o directament al capdavant d’elles. Però per trobar l’equilibri potser també caldria la màxima implicació de la ciutadania i també una reforma de la llei electoral catalana (pendent de fa més de 30 anys) on es pugui desbloquejar la llista presentada i on hi hagi diputats (o regidors) adscrits a un territori. Cal trobar l’equilibri entre les idees d’un partit polític, l’obertura del mateix o la defensa d’un territori concret.

Com tot a la vida cal un punt mig. Però això que s’escriu ràpid és tant difícil de trobar en tot! Sovint els polítics reben (i en bona part justificadament) per coses que ens passen a tots a diferents entorns. O mai hem tingut un company de feina trepa? O no ens hem barallat dins una AMPA o una associació de veïns per quins projectes cal prioritzar? O mai hem pensat que el cap de la feina ha pres una decisió més orientada als seus interessos personals que als globals de l’empresa? O en la família? O la parella? O ... Per tant màxima exigència amb qui ens representa a tots i gestiona diners públics, però també empatia i màxima implicació per tal que qui estigui temptat de defensar els interessos personals per sobre dels del conjunt tingui poc marge de maniobra. Tots hi sortiríem guanyant!

La combinació de la imatge de tupinada en un procés ben vist per la ciutadania i la defensa en un article del militant d’un partit polític per part d’un gran periodista del país per l’altre m’ha fet escriure el que portava temps donant-li voltes. Finalment i per respondre una pregunta que he deixat a l’aire fa una estona. Sí! Val la pena fer primàries i si són obertes, millor. Però evitem les ingerències dels ‘aparells’ tant com es pugui a la vegada que cuidem als militants que es passen anys treballant per al partit, el país i la seva gent i sense els quals tot això de la democràcia seria encara més difícil de practicar.