És bo ser exigent?

Porto donant voltes al cap a aquesta frase des de l'adolescència. És bo ser exigent? Jo sempre havia pensat que sí, que tot i que és impossible arribar a la perfecció en res sí que havies d'intentar-ho i anar perfeccionant tot el que facis cada cop que ho repeteixes. De petit a casa em deien "tardes el mateix en fer una cosa bé que malament, per tant fes-la bé i la faràs només un cop". Vaig tenir una professora de filosofia que em va marcar molt que no parava de repetir "feu el que feu sigueu conscients que ho esteu fent, si baixeu les escales del metro fixeu-vos en els graons i penseu -Estic baixant les escales del metro-", una mica còmic sí, però s'entén el missatge. Però aviat em vaig trobar que aquesta actitut no era compartida per un gruix important dels meus amics, companys o coneguts i que fins i tot m'allunyava de molts d'ells. Molts trobaven "poc divertida" aquesta actitud. De fet molts que hi combregaven inicialment veien com sent menys autoexigents assolien els 'mateixos' resultats i per tant era fàcil anar-se deixant poc a poc. Llavors ... no és bo ser exigent? Tampoc, però com en tot al final s'ha de trobar l'equilibri entre el 'tantsemenfotisme' de molts i el perfeccionisme histèric d'alguns.

Aquest cap de setmana he llegit dos articles que m'han fet tornar a reflexionar sobre el tema. El primer és un clàssic: la puntualitat. És un article del Manel Cuyàs sobre com li incomoda aquells '10 minuts de cortesia' amb els que qualsevol acte polític o social comença amb retard. Cortesia per qui? Pels que han arribat puntuals i potser han de marxar aviat? El tema de la puntualitat és un drama en la nostra societat. En multitud d'ocasions acostumo a ser el primer en arribar a un lloc, sempre tenia el costum d'arribar 5 minuts abans als llocs (excepte potser al primer compromís del dia en el que sempre apuro fins al darrer minut al llit), fins que em vaig adonar que arribant 5 minuts tard acostumava a ser dels 3 primers en arribar. No passa res si tens cap imprevist, però hi ha autèntics professionals de les excuses sobre el trànsit o el mític metro aturat (en la meva vida se'm deuen haver aturat no més de 10 metros!) o la no menys mítica resposta de "però que venia de 20 minuts? No oi, doncs va comencem i no m'atabalis!"

L'altre article és de l'Eva Piquer i parla de la professionalitat perduda per part d'un gruix important de la gent. L'article sencer el podeu trobar aquí però em permeto de reproduir un paràgraf del mateix que m'ha encantat:

No sé on ni quan vam començar a perdre la professionalitat, però és urgent que ens proposem un retorn a l'excel·lència en tots els àmbits. Excel·lència no vol dir elitisme: qualsevol persona ha d'aspirar a fer de la millor manera allò que se suposa que sap fer. No és incompatible saber riure'ns de nosaltres mateixos i prendre'ns seriosament allò que fem. L'especialista en fils o en cabells ha de cosir o pentinar a consciència, com si li anés la vida. I si no se'n surt, ha d'aprendre a demanar perdó en comptes de relativitzar l'error.

I la clau per mi és exactament aquesta, no és incompatible saber riure'ns de nosaltres mateixos però alhora prendre'ns seriosament allò que fem. I la part més important, reconèixer l'error i demanar perdó en comptes de intentar passar la responsabilitat a la persona més propera que tinguis (que d'això hi ha autèntics professionals també!).

També hi ha altres grups curiosos combinant aquests paràmetres. Els que són molt exigents amb els altres però bastant menys amb ells mateixos (aquests foten molta ràbia eh?), i els que són excel·lents professionals a la feina però en arribar a casa desconnecten del tot i es tornen en uns "petits desastres", com si fer una bona paella, portar al dia les finances familiars o educar bé el teu fill fos menys important que la feina per la que et paguen a l'empresa ... curiosa conclusió oi?

I ser exigent comporta convertir-te en un perfeccionista maniàtic on només hi ha una forma bona de fer les coses? Doncs no, i aquest és l'error que sovint cauen els que "ho volen fer tot bé", perquè no s'adonen que un punt de relativització sí que cal, no només per no aïllar-te del món que et rodeja, sinó per pròpia higiene mental i per humilitat, ja que és impossible que la teva visió de les coses sigui l'única encertada o 'la millor'. Com a icona d'aquest darrer comportament tindríem l'entranyable Sheldon Cooper de la sèrie nord-americana "The Big Bang Theory" que sent un brillant físic té una intel·ligència emocional inferior a una sabata.

Durant la darrera campanya de primàries repetia una frase quan algú es posava més nerviós del compte i començava a preguntar per àmbits o feines amb altres responsables fent que el nerviosisme general creixés (molt humà però molt poc efectiu): "Cenyim-nos cadascú en la seva tasca, excel·lim duent-la a terme i confiem cegament en el company del costat, només així guanyarem" (i també es podria afegir) i quan la tinguem acabada i ben feta mirem si podem ajudar a la resta, però no abans.

Acabant ja aquesta reflexió: és bo ser exigent? Doncs jo crec que sí, però amb matisos. És bo si primer ho ets amb tu mateix i aquesta exigència és sincera. És bo si la combines amb la humilitat necessària de saber que hi ha altres formes de fer les coses tant o més eficients que la teva. És bo sempre que aquell bon mètode que has trobat per fer una tasca no es converteixi en dogma de fe. I sobretot és bo sempre que això no comporti una degradació de les relacions personals que fan de la vida un plaer i no una competició contínua. Vaja que com sempre cal trobar l'equilibri. El camí del mig que descriu la "filosofia budista".