És bo ser exigent?

Porto donant voltes al cap a aquesta frase des de l'adolescència. És bo ser exigent? Jo sempre havia pensat que sí, que tot i que és impossible arribar a la perfecció en res sí que havies d'intentar-ho i anar perfeccionant tot el que facis cada cop que ho repeteixes. De petit a casa em deien "tardes el mateix en fer una cosa bé que malament, per tant fes-la bé i la faràs només un cop". Vaig tenir una professora de filosofia que em va marcar molt que no parava de repetir "feu el que feu sigueu conscients que ho esteu fent, si baixeu les escales del metro fixeu-vos en els graons i penseu -Estic baixant les escales del metro-", una mica còmic sí, però s'entén el missatge. Però aviat em vaig trobar que aquesta actitut no era compartida per un gruix important dels meus amics, companys o coneguts i que fins i tot m'allunyava de molts d'ells. Molts trobaven "poc divertida" aquesta actitud. De fet molts que hi combregaven inicialment veien com sent menys autoexigents assolien els 'mateixos' resultats i per tant era fàcil anar-se deixant poc a poc. Llavors ... no és bo ser exigent? Tampoc, però com en tot al final s'ha de trobar l'equilibri entre el 'tantsemenfotisme' de molts i el perfeccionisme histèric d'alguns.

Aquest cap de setmana he llegit dos articles que m'han fet tornar a reflexionar sobre el tema. El primer és un clàssic: la puntualitat. És un article del Manel Cuyàs sobre com li incomoda aquells '10 minuts de cortesia' amb els que qualsevol acte polític o social comença amb retard. Cortesia per qui? Pels que han arribat puntuals i potser han de marxar aviat? El tema de la puntualitat és un drama en la nostra societat. En multitud d'ocasions acostumo a ser el primer en arribar a un lloc, sempre tenia el costum d'arribar 5 minuts abans als llocs (excepte potser al primer compromís del dia en el que sempre apuro fins al darrer minut al llit), fins que em vaig adonar que arribant 5 minuts tard acostumava a ser dels 3 primers en arribar. No passa res si tens cap imprevist, però hi ha autèntics professionals de les excuses sobre el trànsit o el mític metro aturat (en la meva vida se'm deuen haver aturat no més de 10 metros!) o la no menys mítica resposta de "però que venia de 20 minuts? No oi, doncs va comencem i no m'atabalis!"

L'altre article és de l'Eva Piquer i parla de la professionalitat perduda per part d'un gruix important de la gent. L'article sencer el podeu trobar aquí però em permeto de reproduir un paràgraf del mateix que m'ha encantat:

No sé on ni quan vam començar a perdre la professionalitat, però és urgent que ens proposem un retorn a l'excel·lència en tots els àmbits. Excel·lència no vol dir elitisme: qualsevol persona ha d'aspirar a fer de la millor manera allò que se suposa que sap fer. No és incompatible saber riure'ns de nosaltres mateixos i prendre'ns seriosament allò que fem. L'especialista en fils o en cabells ha de cosir o pentinar a consciència, com si li anés la vida. I si no se'n surt, ha d'aprendre a demanar perdó en comptes de relativitzar l'error.

I la clau per mi és exactament aquesta, no és incompatible saber riure'ns de nosaltres mateixos però alhora prendre'ns seriosament allò que fem. I la part més important, reconèixer l'error i demanar perdó en comptes de intentar passar la responsabilitat a la persona més propera que tinguis (que d'això hi ha autèntics professionals també!).

També hi ha altres grups curiosos combinant aquests paràmetres. Els que són molt exigents amb els altres però bastant menys amb ells mateixos (aquests foten molta ràbia eh?), i els que són excel·lents professionals a la feina però en arribar a casa desconnecten del tot i es tornen en uns "petits desastres", com si fer una bona paella, portar al dia les finances familiars o educar bé el teu fill fos menys important que la feina per la que et paguen a l'empresa ... curiosa conclusió oi?

I ser exigent comporta convertir-te en un perfeccionista maniàtic on només hi ha una forma bona de fer les coses? Doncs no, i aquest és l'error que sovint cauen els que "ho volen fer tot bé", perquè no s'adonen que un punt de relativització sí que cal, no només per no aïllar-te del món que et rodeja, sinó per pròpia higiene mental i per humilitat, ja que és impossible que la teva visió de les coses sigui l'única encertada o 'la millor'. Com a icona d'aquest darrer comportament tindríem l'entranyable Sheldon Cooper de la sèrie nord-americana "The Big Bang Theory" que sent un brillant físic té una intel·ligència emocional inferior a una sabata.

Durant la darrera campanya de primàries repetia una frase quan algú es posava més nerviós del compte i començava a preguntar per àmbits o feines amb altres responsables fent que el nerviosisme general creixés (molt humà però molt poc efectiu): "Cenyim-nos cadascú en la seva tasca, excel·lim duent-la a terme i confiem cegament en el company del costat, només així guanyarem" (i també es podria afegir) i quan la tinguem acabada i ben feta mirem si podem ajudar a la resta, però no abans.

Acabant ja aquesta reflexió: és bo ser exigent? Doncs jo crec que sí, però amb matisos. És bo si primer ho ets amb tu mateix i aquesta exigència és sincera. És bo si la combines amb la humilitat necessària de saber que hi ha altres formes de fer les coses tant o més eficients que la teva. És bo sempre que aquell bon mètode que has trobat per fer una tasca no es converteixi en dogma de fe. I sobretot és bo sempre que això no comporti una degradació de les relacions personals que fan de la vida un plaer i no una competició contínua. Vaja que com sempre cal trobar l'equilibri. El camí del mig que descriu la "filosofia budista".

Vivint unes primàries des de dins

Fa una setmana la gent d'ERC BCN celebràvem unes primàries "semi-obertes" per escollir el nostre candidat a cap de llista per les municipals de l'any vinent. El resultat tothom el sap, l'Alfred Bosch es va imposar amb un marge de més de 10 punts sobre l'altre candidat, l'Oriol Amorós (des d'aquí vull reiterar les felicitacions que ja li he transmès personalment sobretot per la seva dedicació i idees durant aquests dies), però avui m'agradaria explicar alguna de les intimitats del procés, o més aviat alguns dels sentiments que m'ha despertat viure aquesta experiència des de dins.

Com molts dels meus companys sabran jo vaig estar des d'un bon inici impulsant la candidatura de l'Alfred Bosch. Una candidatura que creia imprescindible per diferents vessants (renovadora, ambiciosa, connexió amb la ciutadania, coneixement de la ciutat, il·lusionadora, possibilitats reals d'assolir l'alcaldia, amb voluntat d'unir sensibilitats internes, ...) de la que no en sabria destacar una en concret, però que veient-la en global era clarament per la que havia d'apostar i la que, sincerament, convenia al partit. Però avui ja no estic en campanya i no cal que expliqui a ningú perquè crec que una és millor que l'altre o que la de més enllà, això ho hauria d'haver fet fa uns 10 dies però llavors no tenia temps ni de dormir, ni de menjar, ni de veure la família, ni de ... i d'això és del que vull parlar.

Aquestes primàries per mi han significat moltes coses. La primera evident és que he perdut 10 quilos! O_o' L'estrès i esmorzar (no sempre) a les 7 de la tarda fan estralls!!! Però sobretot ha significat poder conèixer molta gent que no coneixia i aprofundir els lligams amb moltes persones amb les que m'unien reunions esporàdiques i converses per les xarxes socials.

Sense entrar en com va néixer aquesta candidatura, ni fer una descripció detallada de com vam arribar fins a divendres passat, sí que voldria explicar que m'ha passat pel cap aquest darrer any, com quan tenia clar qui havia de ser el candidat però no tenia clar com arribar a ell, ni si ell ja s'ho estava plantejant, ni quins companys estaven pensant com jo, ni tant sols si jo era la persona adient per explorar tot això ... I en aquests dubtes va arribar una conversa tangencial en un cotxe tornant d'una de les terres que més m'estimo on va aparèixer l'espurna que va encendre la flama. I després d'això va arribar un cafè, i després un altre i resulta que ja érem 4 els que pensàvem igual. I aquests 4 ens vam convertir en 5, però com que la vida no sempre avança en línia recta vam tornar a ser 4, fins que vam aconseguir ser 7 i després 12, però ja representàvem un centenar i ... i llavors els dubtes i gairebé ho deixo córrer, però de cop una conversa telefònica i apareix una escletxa i quan s'obra una escletxa cal anar a per totes i llavors sí, de cop i volta un procés que havíem començat amb molts dubtes es va expandir i va començar a entrar en ell gent amb la que mai havia tingut cap vincle i de la que sovint dubtava per aquests mateix desconeixement. I sí, veníem de molts llocs diferents, alguns de nosaltres ens havíem enfrontat en altres moments (ja per sort superats), de fet alguns encara no tenien una relació fluida, però la il·lusió s'encomana i fa que t'oblidis del passat per centrar-te en el futur, fa que oblidis tot allò que et separava i et centris en allò que t'uneix i fa que poc a poc un grup de gent heterogeni, sense cap vinculació prèvia ni confiances personals profundes es converteixi en un equip potent i organitzat capaç d'afrontar unes primàries amb garanties tot i que davant teníem un equip més rodat i amb molt del coneixement acumulat els darrers anys a l'Ajuntament. 

I sí, els candidats eren (són) molt bons, però l'equip és imprescindible. I si d'alguna cosa em sento especialment orgullós d'aquesta experiència és de l'equip de persones amb les que he treballat els darrers mesos. Gent com el Josuè, com l'Eva i el Robert, amb els que va començar tot i sense els quals difícilment haguéssim arribat al final (com a mínim jo). Gent com el Jordi, la Núria, el Xavi, l'Oriol, l'Albert, l'Empar o el Gerard que en algun moment van decidir sumar-se a l'aventura. Gent com el Josep, el Pepe, el Francesc, la Marta, els Jordis, l'Ester, els Quims, l'Àlex, la Montse, la Carme, el Carles, la Pilar, l'Anna, més Joseps, el Ricard, el Sergi, els Joans, el Maties, el Guillem, el David, l'Andreu, el Miquel, el Pep, la Laura, el Lluís, l'Albert, ... i tants i tants altres amb els que hem establert un bon rotllo especial que ha permès arribar fins on hem arribat.

Però unes primàries també tenen parts més fosques, com quan descobreixes segons quines converses interessades, et crides amb un company per decisions que encara ara em costen de pair, o la tensió fa que la relació amb persones de l'altra candidatura (mai he entès les persones que no saben separar el que és la relació personal de tota la resta) baixi a nivells impensables fa només unes setmanes. Però si alguna cosa no m'ha agradat gens d'aquesta experiència és que per l'excessiva dedicació a aquest projecte he deixat de compartir amb la meva família moments que no tornaran. Especialment amb la meva dona i el nano petit. Saber que el deixes un dimarts a les 9 a l'escola bressol i que no et tronarà a veure fins el dijous quan es desperti fa menys màgic tot plegat. Haver de dir-li a la teva dona 3 tardes seguides: "Ho sento però ha sorgit un pollo i al final no vinc ni a sopar" fa que et plantegis si tot val la pena. Estar en una celebració familiar i rebre 3 trucades i 100 Whatsapps que t'aïllen d'ells et fa sentir el tio més egoista del planeta. I no, no vull tornar a passar pel mateix (sabent com d'inconsistent és aquesta afirmació, perquè la vida no sempre et porta pels camins agradables), ningú hauria de passar per això, però jo no sé fer les coses sense passió, i quan m'apassiono difícilment sóc just amb els que més m'estimo. Sí, ho tinc clar, no vull tornar a dedicar-me 80 hores a la setmana a un projecte, dubto que cap projecte valgui la pena. No tant per al projecte en sí, sinó perquè la família no s'ho mereix. Espero recordar aquest sentiment en futures ocasions i saber-ho gestionar millor. Des d'aquí un agraïment Verònica per tot el que has hagut de passar aquests mesos, perdona'm per no haver sabut gestionar millor el meu temps. Sense tu al meu costat no hauria pogut fer ni la meitat del que he fet. Gràcies!

M'ha sortit un post massa personal per ser un bloc polític, ho sé. Però mai hauríem d'oblidar que els "polítics" són persones i que també cal gestionar aquesta part. I que la política són emocions, i no només gestió i coneixement, i aquesta part també cal no oblidar-la mai.

La veritat és que ha estat una experiència inoblidable i anècdotes hi ha per escriure un llibre, però com ja he dit si alguna cosa em quedo és el clima que hem estat capaços de generar entre tots. Gràcies a tots i a cadascun dels que hem compartit aquest camí plegats, segur que seguirem remant per assolir noves fites i més importants. Com dèiem en campanya, per canviar Barcelona primer havíem de canviar nosaltres mateixos, i jo crec que una mica canviats sí que estem, ara caldrà canviar la ciutat i fer que la gent estigui al centre de totes les decisions i que siguem reconeguts internacionalment per la justícia social i per l'ambició nacional. Som la capital de Catalunya, la futura capital de la República Catalana i això els barcelonins i barcelonines ho hem de notar: una ciutat que es posi a disposició de fer la vida de la seva gent més fàcil i més justa. I crec sincerament que amb l'Alfred Bosch de cap de llista per ERC tot això és menys difícil d'assolir.