Sobre primàries obertes, militants i aparells dels partits polítics

Aquest cap de setmana hem vist com el PSC de Barcelona feia la primera volta de les primàries per escollir candidat a les municipals de l’any vinent. I hem vist també diverses polèmiques sobre la participació de determinades persones en aquestes eleccions. El fet de ser obertes a la ciutadania ha facilitat la ‘picaresca’ i hi ha hagut gent que no ha votat ni votarà mai aquest partit però que ha volgut votar a les primàries per afavorir un candidat més proper a les seves idees (l’anomenat crossover voting als EUA). Però també sembla que hi ha hagut alguna cosa més que picaresca amb el vot de persones (en aquest cas paquistanesos, però la nacionalitat no és important) que no sabien ben bé què votaven i que estaven organitzats per algú que els hi donava el sobre tancat amb el vot i l’euro que calia pagar. Segons aquesta crònica d'un periodista que em mereix total confiança s’apunta que darrera això podria estar en Josep Maria Sala, però sense entrar qui ho ha fet (difícilment s’obtindran proves d’això) sembla clar que algú de l’aparell del partit s’ha encarregat de donar una empenta a un dels candidats fet que seria molt més greu que el primer apuntat i que entraria en la denominació de tupinada. De fet el mateix candidat afavorit ha demanat que es retirin aquelles meses ... serà per alguna raó. Al twitter en aquell moment vaig fer aquesta piulada: “El problema de q els mateixos portin anys i panys: Fins i tot embruten les idees + renovadores! Q tinguin sort!!!” Doncs ja estem al cap del carrer.

Això de les primàries és un invent molt nordamericà on els partits no tenen tanta importància i el marge que tenen els candidats és alt. Al nostre país és ben bé al revés i no són poques les ocasions que debatent amb diferents companys d’altres partits surt el tema de ‘doncs jo voto a aquest partit per les seves idees, m’és igual el candidat i veig malament això de les primàries’. Però alhora la ciutadania demonitza els ‘aparells’ dels partits i desconfia dels polítics ‘de carrera’ que comencen com a militant base i van tenint càrrecs orgànics i institucionals encadenant anys de dedicació pública. La gent demana més proximitat dels partits a la ciutadania i l’obertura dels seus processos i polítics que hagin tingut prèviament un passat a l’empresa privada. Però si el resultat d’unes primàries obertes és l’espectacle fet aquest darrer cap de setmana ... val la pena? Com trobem l’equilibri entre l’obertura dels partits i el polític professional que sembla més preocupat pel seu proper sou que per defensar la democràcia interna o l’opinió dels militants o ciutadans? Perquè també hi ha la sensació entre molts militants que ells són els que treballen, els que fan les paradetes informatives, els que inverteixen hores i hores del seu temps lliure en reunions amb associacions i entitats per poder canalitzar correctament les seves queixes i suggeriments, els que quan arriben unes eleccions es passen 12 hores fent d’apoderat garantint que la democràcia s’exerceixi correctament ... i després el partit fitxa una persona independent per anar a llistes o arriba una persona sense cap tipus de vinculació i el seu vot val el mateix en les primàries. I llavors se senten molestos.

Doncs sí, encara que no estigui de moda vull defensar aquells militants que li dediquen hores i més hores al partit, al país i a la seva gent, que es formen i aprofundeixen en els debats per tenir la millor posició possible davant un problema que, generalment, no té una fàcil solució i que qualsevol opció que es prengui té una infinitat de derivades que poden fer descarrilar la idea original que semblava ben bona. Vull defensar aquells militants que després d’uns quants anys d’experiència en tot plegat són escollits per representar la ciutadania en alguna institució i que llavors passen a ser ‘polítics professionals’ dels que molts demonitzen però sense els quals deixaríem la política en mans de rics que ja sabem quins interessos defensarien. Sí, els vull defensar. De fet ho escrivia molt millor que jo el Toni Soler aquest diumenge a la contra del diari ARA amb el seu "Elogi del militant". Però també vull defensar unes primàries obertes i sense ingerència dels ‘aparells’ (o males praxis d'algun candidat) on la ciutadania es pugui acostar i decidir lliurement, perquè com més propers siguem a la majoria de la societat millor la representarem. Vull defensar la presència d'independents a les llistes o directament al capdavant d’elles. Però per trobar l’equilibri potser també caldria la màxima implicació de la ciutadania i també una reforma de la llei electoral catalana (pendent de fa més de 30 anys) on es pugui desbloquejar la llista presentada i on hi hagi diputats (o regidors) adscrits a un territori. Cal trobar l’equilibri entre les idees d’un partit polític, l’obertura del mateix o la defensa d’un territori concret.

Com tot a la vida cal un punt mig. Però això que s’escriu ràpid és tant difícil de trobar en tot! Sovint els polítics reben (i en bona part justificadament) per coses que ens passen a tots a diferents entorns. O mai hem tingut un company de feina trepa? O no ens hem barallat dins una AMPA o una associació de veïns per quins projectes cal prioritzar? O mai hem pensat que el cap de la feina ha pres una decisió més orientada als seus interessos personals que als globals de l’empresa? O en la família? O la parella? O ... Per tant màxima exigència amb qui ens representa a tots i gestiona diners públics, però també empatia i màxima implicació per tal que qui estigui temptat de defensar els interessos personals per sobre dels del conjunt tingui poc marge de maniobra. Tots hi sortiríem guanyant!

La combinació de la imatge de tupinada en un procés ben vist per la ciutadania i la defensa en un article del militant d’un partit polític per part d’un gran periodista del país per l’altre m’ha fet escriure el que portava temps donant-li voltes. Finalment i per respondre una pregunta que he deixat a l’aire fa una estona. Sí! Val la pena fer primàries i si són obertes, millor. Però evitem les ingerències dels ‘aparells’ tant com es pugui a la vegada que cuidem als militants que es passen anys treballant per al partit, el país i la seva gent i sense els quals tot això de la democràcia seria encara més difícil de practicar.