Aviat farà uns 11 anys vaig començar a militar a ERC, després de mesos pensant-m'ho, sense conèixer ningú dins el partit ni haver participat de moviments estudiantils i amb l'opinió contrària dels pares vaig decidir investigar per internet com ho podia fer, i vaig descobrir que el partit tenia una seu a casa districte. Vaig enviar un mail, que encara conservo, al casal del meu districte sense saber què em trobaria a l'altre banda. El Manel que llavors era president del casal de Nou Barris em va contestar al dia següent convidant-me a participar de les activitats i al cap de poc el Miquel, l'incombustible Miquel, em va enviar un altre, dies més tard, per fer un cafè donada la meva falta de resposta.
Aquell mail, aquell cafè, aquella conversa em van anar introduint poc a poc a la militància d'ERC, una militància dura en un entorn complicat, amb reunions amb molt poca gent i amb molta feina per fer. Situació ideal per al desànim. Però quan em vaig independitzar amb la dona i vaig anar viure fora de Nou Barris mai se'm va passar pel cap deixar de militar al Casal Francesc Layret. És on em sento com a casa. És on viuen els meus. Fa temps ho vaig voler condensar en un hastag: #orgullpoligonero perquè sí, sóc del Polígono Canyelles i n'estic orgullós.
Aquell mail, aquell cafè, aquella conversa em van portar a presidir el casal els darrers 4 anys. Mai m'hagués cregut que ho acabaria sent. Mai hagués pensat que aquest fet m'ompliria tant. Si destaqués la millor experiència d'aquests 11 anys seria se'ns dubte la de representar els meus companys, d'anar cada dilluns sense falta a obrir la persiana, escombrar i preparar les cadires per a la reunió ... i el famós pica-pica! A vegades érem 8, sovint 4 i alguns cops una dotzena. Gent de pedra picada que s'organitzava per fer paradetes entre 2 o 3 els dissabtes al matí quan això només ho fèiem alguns il·luminats, per assistir a manifestacions on només hi havia un parell d'estelades, per parlar amb entitats que ens reconeixien només com "els independentistes" del districte. I poc a poc el caliu cada cop ha estat més gran, i a cada campanya ens hem deixat la pell i ens hem fet pesats fins l'extenuació perquè Nou Barris estigués ben present en les reflexions i en els nuclis de decisió del partit a Barcelona. I si ha calgut canviar alguna cosa s'ha canviat, perquè l'objectiu és el més important.
I en el balanç de la feina feta algú m'ha dit que gràcies per fer-la. No saben quan s'equivoquen. Gràcies a vosaltres per haver compartit tantes hores i esforç en aquest projecte. Gràcies perquè he trobat amics en aquest camí. Gràcies per haver-me fet créixer com a persona. Gràcies per ser-hi sempre, passant dels mals rotllos inevitables i de les dificultats personals. Gràcies Quim per confiar en mi. Gràcies Manel per obrir-me les portes. Gràcies Miquel per tants anys de lluita incansable. Gràcies Àlex, Núria, Robert, Andrea, Joan Miquel, Jordà, Josep, Josep Maria, Eduard, Francesc, Xavi, Pilar, Ivette, Alberto, Òscar, Ramon, Ricard, Judit, Lluís, Montse, Ferran, ... i tants i tants altres que ara m'oblido.
Però aquests 4 anys també han tingut danys col·laterals. I des d'aquí li vull dedicar unes línies a diversa gent. La família m'ha trobat molt a faltar i m'ho ha fet notar. Cap dilluns a casa. Pocs dimecres. Pocs caps de setmana sencers, fins i tot uns quants de completament ocupats. Moltes "campanya de la nostra vida" on desapareixia durant un mes. Moltes hores invertides en temes orgànics. Masses hores sentint-me culpable per no estar on sabia que em necessitaven, però en el fons sabien que feia el que m'apassionava i sempre m'ho han respectat. Gràcies! També a uns quants militants que m'han hagut d'aguantar en les meves reflexions i amb unes formes no sempre prou acurades, disculpes mil, però l'objectiu pagava la pena. Sempre he anat de cara i això no sempre agrada, però cadascú és com és.
Ja feia mesos que la feina i les històries amb les que sempre em lio no em permetien dedicar-me com es mereix el casal i vam començar a parlar de com afrontar aquesta nova etapa. No ha estat fàcil, però estic molt content del relleu que hi ha hagut. Al començament de la meva militància em van impactar dues frases que m'han anat seguint aquests anys, una d'externa i una d'orgànica. L'externa va ser la de "la pitjor enemiga de la Catalunya lliure és la Catalunya pura" i la interna la de "la primera feina d'un president és la de preparar el seu relleu". Tot i que no em pertoca a mi dir-ho crec que he estat fidel a les dues i que el nou equip que entoma les responsabilitats ho farà genial. Endavant Àlex!
I ara què? Doncs a seguir amb nous reptes a pensar més en Barcelona (però no pas menys en Nou Barris) i en la família. A seguir pencant per transformar la nostra societat, en fer-la més justa i per tant més lliure. A seguir lluitant per uns ideals. Vull que el meu fill tingui un futur millor i vull treballar per a que això passi i l'eina necessària per poder fer aquest treball es diu ERC.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada